Gràcies a déu que estem vius

Ha estat una setmana intensa, com ja podeu veure. Per tercer cop, repetiré que Acció de Gràcies és una festa cabdal per als americans. El que ignoro és d'on sorgeix aquesta rellevància, si de la gratitud ancestral dels colons envers els indígenes que s'ha anat transmetent generació rere generació, o bé del que passa després d'Acció de Gràcies. No em refereixo al fet que la majoria de famílies passen una setmana després del dia assenyalat menjant entrepans de gall dindi; vull parlar del Black Friday. Sono esfereïdor, oi? Ho és. Després del gran tec i fart, les famílies ja comencen a mentalitzar-se per al que els espera el dia següent: un dia intens de compres. Durant un dia, les botigues peten els preus, de manera exagerada, sobretot en articles d'electrònica, mobles, etc. Les botigues obren entre les 4 i les 6 del matí i la gent ja fa cua hores abans. Moltes ofertes són limitades a un cert nombre d'unitats, per tant, es tracta de tenir una bona estratègia: a quina botiga anar primer, per quina secció començar... En un altre episodi més d'exploració sociològica de la cultura americana, vam dirigir-nos (a mitja tarda) al centre comercial. Decebedor, francament decebedor. Jo esperava baralles, estirades de cabells, crits, cues impressionants... res de tot això. Hi havia gent, sí, però moltíssima menys de la que pots trobar dues setmanes abans de Nadal en qualsevol botiga de Catalunya. Tanmateix, ens van convèncer els preus de la roba i ens vam ben firar tots dos. Una mica a l'estil Pretty Woman, vam arribar a casa carregats de bosses fins dalt de tot i exhausts.

He d'afegir que durant la nostra tarda de consumisme compulsiu vaig confirmar el que ja us havia comunicat fa uns mesos: els animals domèstics són part integral de la família. Una tradició ben arrelada en aquest país (i que s'està exportant a Catalunya) és la de contractar un pobre pelacanyes que, amb una panxa de pega i una barba sintètica, es va asseient els marrecs a la falda, en recull les cartes i s'hi posa bé per a la foto. No subestimeu la vessant comercial de tot això: l'elf que fa les fotos és un professional que no treballa per amor a l'art. Les fotos amb càmera pròpia estan prohibides, no cal ni dir-ho. Doncs, al centre comercial, em va caure a les mans un tríptic que em va fer al·lucinar: s'anunciaven els dies de la visita del Pare Noel al centre, bé, els dies en què el Pare Noel rebria les mascotes de la família! No em vull ni imaginar la cua de persones amb els gossos i gats als braços (segurament disfressats amb motius nadalencs) esperant que un Santa Claus cobert de pèl de dalt a baix els agafi la mascota en braços per fer-ne una foto que, amb tota seguretat, adornarà la repisa de la llarg de foc pels segles dels segles.

Sopar graciós

Acció de Gràcies s'escau el quart dijous de novembre, o sigui, dijous passat. Una companya de classe argentina però americanitzada al 100% va proposar-nos de celebrar-ho junts. Seguint el proverbi xinès de "com més serem més riurem" vam decidir convidar uns amics, l'Olatz i el Fer, ella basca i ell valencià, a afegir-se a l'àgape. Posats a celebrar una festa americana, ja podíem fer-ho amb tots els ets i uts, no? Això vam fer, bé, però amb una mica de trampeta. Com ja hem dit, Acció de Gràcies és una de les festes més importants per als americans. Les famílies comencen a cuinar a les 6 o a les 7 del matí. El gall dindi mitjà que compra una família pot pesar tranquil·lament uns 8 kg. Imagineu quanta estona ha de coure aquesta ferassa! A més, té truc: s'ha d'anar "regant" amb greix cada 30 minuts. A nosaltres, tot això ens va semblar una mica excessiu, així que vam comprar el gall dindi precuit. Val a dir que, tot i això, encara el vam tenir 3 hores llargues al forn. Preparatius a banda, el sopar va ser tot un èxit. Evidentment, el plat principal era el gall dindi, que vam acompanyar amb puré de patates, mongetes tendres, salsa de cranberries, el farcit del gall dindi (una mica a contralògica, el farciment del gall no es posa dins...), panets calents sortits del forn i un Rioja (i altres vins americans). On ens vam desviar de la tradició va ser a l'hora de les postres. Vam substituir el típic pastís de carbassa o de nous de pecan per uns brownies deliciosos que va fer l'Olatz i galetes de gingebre.

Acabat el sopar (cap a les 8 del vespre), vam fer una ronda d'UNO. Últimament ens hi hem aficionat molt. Vam jugar-hi fins que en vam estar ben farts. Com que no teníem cap més distracció, vam haver de fer córrer la imaginació i vam acabar jugant a un pictionary imaginari. En parelles, el Romà i el Fer contra l'Olatz i jo, havíem d'endevinar títols de pel·lícules. El moment culminant de la vetllada va ser quan el Romà se li va ocórrer la brillant idea de fer-e dibuixar "Goril·les a la boira" perquè l'Olatz ho encertés. Mireu el dibuix i jutgeu. Per estrany que pugui semblar, l'Olatz no ho va encertar i l'únic que se li va ocórrer va ser "pandes" i "balenes"...

Gràcies per les vacances!

La setmana passada vam fer vacances. Era Acció de Gràcies i, per als americans, és una festa del calibre de Nadal per als catòlics. La universitat es va convertir, per una setmana, en un desert, un desert blanc, perquè ja hem presenciat la primera nevada de la temporada. Nosaltres també vam decidir fugir, almenys per un parell de dies i l'aventura ens va sortir prou bé. Dilluns de bon matí ens vam plantar a l'aeroport per recollir el cotxe que havíem llogat. Aquí va succeir el primer episodi digne de menció: quan el Romà va voler engegar el cotxe, es va adonar que no sabia conduir cotxes automàtics... Vam fer uns quants intents o batzegades i vam anar marxant. Tot i això, vam haver de fer unes quantes milles abans d'arribar a controlar el fre. Sortir de Champaign no va ser bufar i fer ampolles. Per alguna raó que desconeixem, els americans són més aviat parcs en senyalització, fins al punt que o tens GPS o estàs perdut (literalment). Tot i així, al migdia arribàvem a Cahokia Mounds, antic emplaçament de la comunitat índia prehistòrica més gran al nord de Mèxic. Mala sort: estava tancat i feia un vent que no paràvem d'enrampar-nos. Vam deixar-nos de falòrnies i ens vam dirigir a Saint Louis, Missouri.

Saint Louis és famós per diverses coses: el riu Mississippi, l'arc que simbolitza la porta d'expansió a l'Oest americà, així com per ser seu dels Cardinals (un equip de béisbol conegut) i per ser una de les ciutats més perilloses dels EEUU. Això últim ho vam saber quan ja n'havíem marxat, cosa que s'agraeix. Com a bons turistes fugaços, només arribar ja vam fer cap a l'arc. No us imagineu un arc de triomf a la romana, no. És més aviat un arc catenari, rotllo Gaudí, de metall i molt molt alt i gros. Tan gros que s'hi pot pujar. De cada pota surten uns ascensors-ouets que grinyolen com una mala cosa i que et fan desitjar no haver anat mai a espetegar a Saint Louis. Valents com som, vam pujar-hi, almenys per fer les fotos de protocol i poder dir que hi vam ser. Per recuperar-nos de l'ensurt, vam decidir anar a sopar (recordeu que aquí se sopa a les 6) i vam tastar un dels plats típics de la ciutat: raviolis farcits de carn i torrats.L'endemà encara vam tenir temps de visitar l'estadi dels Cardinals i fer-nos fotos amb les escultures de bronze dels jugadors famosos que decoren la vorera d'entrada al camp. Després d'una visita ràpida a l'estació més antiga de la ciutat, ja vam decidir tornar a casa, rebentats i espellifats. I això que no s'hi valia a badar: havíem d'agafar forces a tota vela per al SOPAR.

Obama's Eleven

Ens imaginàvem que tard o d'hora hi hauria referències de la victòria de l'Obama a les sèries d'humor, però no fins a aquest extrem... La nit després de les eleccions, vaig posar Comedy Central, on començava South Park. Vaig tenir una sensació de déja-vu quan vaig veure que l'inici del capítol era la versió en dibuixos animats del discurs que el president electe dels Estats Units havia pronunciat unes 20 hores abans, amb alguns retocs. Però només va ser el començament d'un capítol realment tronxant i molt sorprenent tenint en compte la immediatesa de les referències. Suposo que ja devien tenir embastades dues versions diferents depenent de quin candidat guanyés, o simplement veien tan clara la victòria del candidat demòcrata que el dia anterior només els va faltar afegir la part del discurs.

Després de dirigir-se als seus simpatitzants, l'Obama se'n va sol al seu despatx i allà s'hi troba el seu rival a les eleccions. "Senator McCain?", diu. "Senator Obama?" respon. Al cap d'uns segons, al guanyador se li escapa el riure, i es comencen a partir la caixa els dos junts (al video, a partir del 3:30) perquè han complert el primer pas de la seva missió. I es que a partir d'aquest moment es destapa una trama en què McCain, Barack i Michelle Obama, Palin, i alguns dels seus respectius assessors formen part del mateix equip. Emulant George Clooney, Brad Pitt, Matt Damon i companyia a Ocean's Eleven, el seu objectiu és una joia valorada en 210 milions de dòlars i per accedir-hi només es pot fer des d'un passadís que connecta amb la Casa Blanca (Per cert, només amb anuncis de televisió Obama s'ha gastat 205 milions en la campanya... :-D).

La trama transcorre en paral·lel a una altra (la que em va agradar més), on es mostren reaccions desorbitades dels simpatitzants d'un i altre candidat. Els primers organitzen tal bacanal que els nens petits truquen a la policia per queixar-se del soroll, i els segons es refugien en una mena de búnquer pensant-se que després de la victòria d'Obama s'acabarà el món. Us adjunto el vídeo YouTube de la primera part del capítol. Si us animeu a veure'l sencer, també hi ha penjades les altres dues parts. És en anglès, però algunes imatges i expressions no necessiten traducció. Resumint, una obra d'art tenint en compte la immediatesa, la crítica àcida i, sobretot, el fart de riure que ens vam fer.

Sí, ha pogut

Deu del vespre, una cervesa en una mà, un tros d'empanada argentina a l'altra, i bona companyia. Tots els ulls centrats al televisor, que mostra el compte enrere per anunciar el que sembla inevitable. Les meses dels darrers grans estats es tanquen i es veu un gran titolar: Barack Obama, president electe dels Estats Units. El "Yes we can (sí, podem)" s'ha fet realitat. La victòria ha estat aclaparadora segons el sistema electoral d'aquí, on el que compta és en quins estats guanyes i el seu pes electoral (338-156 ara mateix). Però en realitat la diferència en vots totals ha estat mínima (52%-47% ara mateix).

Ens sentim lleugers, conscients que estem vivint un moment històric i que ho estem fent al rovell de l'ou, a només dues hores del quarter general dels demòcrates: Xicago. Que d'aquí uns quants anys els llibres de text parlaran d'això i podrem dir que nosaltres estàvem allà. "La feina del meu pare no va ser en va", diu orgullosa Bernice King, la filla de Martin Luther King, envoltada per una multitud enfervorida de seguidors del primer president negre dels Estats Units. Com diu la portada del Periódico, "Ja no és un somni". En un discurs ben emotiu, Obama ha cedit aquest instant tan especial com a resposta a tots aquells incrèduls que encara qüestionaven el somni americà: tot és possible aquí. Sabem que potser les coses seguiran igual, però sí que hi ha motiu de celebració: no només han escollit un negre, també el candidat que ha demostrat tenir més sentit comú. No en necessitarà gaire per superar el llistó del seu predecessor, però sí per afrontar els temps que vénen.

Qui avisa no és traïdor

Hi ha gent que no suporta les festes populars. No les toleren; les odien, les detesten, les abominen. Cada celebració és com un àpat massa abundant mal paït. És una indigestió cumulativa que es manifesta en frustració i recel contra aquells que celebren les festivitats amb alegria.

Si la festa detestada és del tipus de l’11 de setembre o la castanyada, l’individu amb fòbia a les celebracions populars només s’ha de refugiar a casa, tancar porticons i persianes, i apagar la televisió el dia assenyalat. Ni se’n farà ressò. Ara bé, si la festa és un Halloween a l’americana, res que pugui fer no impedirà que s’hagi d’encarar amb manifestacions de la festa durant mesos dia sí dia també. No és una exageració: des de finals d’agost les botigues ja preparen la campanya de la festa dels morts; les fraternitats i sororitats (grups d’estudiants) plantifiquen carbasses a les portes de les cases ja a principis d’octubre; els centres culturals organitzen concursos de buidar carbasses i caramelitzar pomes, projeccions de pel·lícules de terror o competicions de videojocs de por... És a dir, la festa de Halloween és ben present a la cultura americana des del moment que comencen les classes fins al moment de pronunciar l’últim trick or treat (“malifeta o llaminadures”, l’expressió que utilitzen els nens quan van a recollir caramels de porta en porta).

Deia que certes persones tenen aversió a manifestacions culturals del tipus de Halloween. Pel que sembla, a més, una d’aquestes persones ronda per Urbana-Champaign. Us preguntareu com ho sabem. Doncs perquè ara deu fer un mes obria portada del diari local la notícia que s’havia trobat un anònim en un dels lavabos de la biblioteca de la universitat. L’autor de la nota avisava que la nit de Halloween (aquest divendres) dispararia algú al carrer Green, que és el carrer que travessa el campus de la universitat de cap a cap, i que és el carrer que mena a casa nostra. També confessava que havia disparat un cotxe la setmana anterior a Champaign (cosa de la qual realment la policia tenia constància) i descrivia les característiques de l’arma que utilitzaria, suposo per allò que la gent pot voler saber “de quin mal ha de morir”...

És possible (com pensa el Romà) que no sigui res més que un intent maldestre d’aconseguir que es cancel·lin les classes, però això de moment no ha passat i la policia ja ha enviat un parell d’emails col·lectius alertant de l’amenaça i recordant que cap lloc és prou segur. Es recomana que ningú dugui disfresses que incloguin armes de joguina per no contribuir a augmentar el pànic i que tothom sigui tan previngut com pugui. I es queden tan amples. Només els faltava afegir un have a happy Halloween and enjoy the shooting! (“passeu un bon Halloween i gaudiu del tiroteig!”).

Crec que l’únic remei és disfressar-nos mentalment de creients i resar per no ensopegar, de camí cap a casa, amb cap tarat armat fins a les dents i amb ganes de passar comptes.

Foto: Divendres passat ens van donar carbassa... i la vam buidar!

Té, un rifle. I de regal... 20.000 $!!

"Ei, noi, problemes amb el pagament de la matrícula? Ho entenem, i és que 26.000 dòlars l'any no està a l'abast de qualsevol butxaca... I si a això li sumem el pis, el menjar, els llibres... uff!!Però això no ha de ser cap impediment perquè els teus somnis es facin realitat, vailet. De cap manera! Nosaltres convertirem aquesta muntanya que us separa a tu i al teu títol de graduat en un granet de sorra. Vine amb nosaltres. Sí, sí, ara mateix. Allista't a l'exèrcit i et pagarem el 100% de la matrícula, a banda del teu sou, clar. Tu estudia, que paga l'oncle Sam. Vinga, no t'ho pensis més, de moment té, agafa aquests 20.000 dòlars i canvia't les sabates, que les tens molt gastades. O millor encara: compra't un cotxe home! Què et sembla? Va va, tirarem la casa per la finestra. Vés a parlar amb el reclutador i, només per deixar-te menjar el coco una estona, et regalem una samarreta i... tatxan! el nostre DVD American Hero!" Es deuen pixar de riure quan veuen el lema Aprenderás un oficio de l'exèrcit espanyol :-D

L'altre dia, mentre parlaven de les possibles sortides al conflicte de l'Iraq, els dos candidats a vicepresident recordaven que tots dos hi tenen un fill. Quina coincidència! No. Estan pertot arreu. Us imagineu algú de la URV anant a classe vestit amb l'uniforme de l'exèrcit espanyol? Doncs per aquí n'està ple. I de tots els tipus. El de l'Army, el de l'Air Force, el dels Marines i el més divertit de tots: el de la Navy. Recordeu el vestit completament blanc amb gorret que portava el Popeye? Doncs ben ben igual! hehe. Es veu que no només està ben vist, sinó que l'exèrcit els premia si van a classe ataviats amb l'uniforme. Si ets un soldat, ets el putu amo, i només et veuran amb recel els quatre hippies radicals terroristes antipatriotes... I la publicitat de reclutament, fins a la sopa. Flyers a la universitat, anuncis a la tele a tota hora, pàgines als diaris. Bé, ja ho sabeu vosaltres, la nostra tele n'està ple, de sèries i pel·lis que publiciten l'exèrcit americà. La més curiosa me la vaig trobar aquest diumenge. Estava mirant el Barça per Internet, en un canal americà anomenat Gol TV. Arriba la mitja part, i em posen un anunci en espanyol sudamericà: "Tu nos diste la fortaleza. Nosotros te damos la fuerza del Army..."

"Dutxes" de gats

Des d'avui, la Marianna s'incorpora a l'equip de redacció de Blog in the Yuesei. Aquest és el seu primer missatge:

Quan una dona americana està embarassada, és costum que les amigues li organitzin una mena de festa que s'anomena "baby shower" (també hi ha la "bridal shower", abans del casament, una espècie de comiat de soltera). En aquesta celebració, les amigues i parentes de la futura mare es reuneixen per portar regals a l'embarassada. Si heu vist "Shrek 3", us sonarà el moment en què la Blancaneus regala un nanet a la Fiona. Aquella escena representa una "baby shower". Ara deu fer un mes llarg vaig participar en una "shower", però atenció! Era una "cat shower". Ja sabeu (i si no ho sabeu, us ho explico) que els americans adopten els animals domèstics. Són part de la família fins a tal punt que els meus alumnes els incloïen a l'arbre genealògic com a germans! A vegades, fins i tot en parlaven abans que dels tiets o dels avis... Entendridor, oi?

Doncs bé, tornant al cas de la "cat shower", una companya de classe va decidir adoptar una gateta i, després de fer tots els tràmits, pagar la taxa corresponent, demanar permís al propietari del pis on s'està (i altra cop abonar més taxes) i esperar un parell de setmanes, finalment se la va poder endur a casa. L'endemà de l'arribada de la nouvinguda, la Lindsay, la mare novella, ens va convidar a casa seva. Evidentment, la gateta va rebre tota mena de regals: ratetes de peluix, làsers, llaminadures per a gatets, etc. La festa va anar més o menys així: vam arribar, vam fer veure (almenys jo) que ens desvivíem per veure la gateta, vam fer les preguntes de protocol (s'enyora?; menja bé?; no està molt primeta?; se li han curat ja els punts de l'esterilització?; com es diu?...), vam donar els regals i la resta de la vetllada (tres o quatre hores més) la vam dedicar a parlar de la gata. Les altres convidades de la festa, totes mares d'animals, van poder aconsellar la mare primerenca en temes tan diversos com quin és el millor menjar, com se'ls han de cuidar les ungles, com evitar que s'enfilin a tots els mobles i si s'ha de permetre que dormin sobre el llit o no. No va ser la celebració més interessant de la meva vida, ho he de dir. Però va ser un bon exercici per conèixer més a fons la idiosincràsia del poble americà.

Nota: el Romà i jo estem convidats a un concurs de disfresses de Halloween per animals. No ens disfressarem, no. Ja us en farem una explicació.

Foto (feta pel Romà): Un gran salt del "Chico", el gat preferit de la Lee, mare de família felina numerosa (en té cinc en total).

Olivers, Benjis, Castels, Naranjitos...

No són pas els primers partits multinacionals que he jugat. Qualsevol que li agradi aquest esport i hagi passat un estiu en alguna platja de la Costa Daurada haurà acabat prenent part en un matx amb presència (o, sovint, majoria :-D) d'anglesos, alemanys, italians, francesos etc... Però aquests per mi signifiquen molt. Perdre'm la meva patxangueta setmanal era una cosa que ja tenia bastant coll avall quan pensava en venir aquí, i em feia bastanta ràbia. Per això, quan vaig conèixer el valencià Fernando i em va dir que cada diumenge quedaven uns quants per jugar, devia deixar el terra del bar ben xop de baba. No m'havia portat les botes, ni tan sols bambes esportives. Però hi hagués anat fins i tot amb sabatilles, si fes falta... No els conec a tots. Encara he d'implantar la sana costum de la cerveseta post-partit :-) i tenir més soltura amb l'anglès. Però en aquesta foto que jo sàpiga hi ha almenys representants de França, Líban, Anglaterra, Sèrbia, Alemanya, Estats Units, Itàlia, València... i també dos asiàtics que encara no sé ben bé d'on són. Un sé que es diu Kao i és un davanter collonut...; i l'altre és un d'aquells que, com Park Ji Sung, sempre està a tot arreu.

No hi ha tiros del tigre ni catapultas infernales ni coses d'aquestes, però el camp sí que sembla que no s'acabi mai, com el de la sèrie japonesa. Es porten unes porteries desmuntables (per cert, del tamany d'unes de hockey) i tenen la costum de posar-ne una al "quintu pinu" de l'altra. A més, no hi ha fores ni córners, perquè no juguem en un camp marcat. Però no és pas perquè no n'hi hagi! El passat diumenge el punt de trobada era Florida Fields (els camps de Florida, un carrer). Vaig pensar "deu haver dos pistes de futbol sala cagades", i quan vaig arribar allà em vaig trobar una zona enorme amb una desena de camps de gespa natural (no exagero), i en tots ells s'hi estaven jugant partits de futbol femení i categories inferiors, i tots ells amb desenes d'espectadors enfervorits. I el Fernando em va comentar que es va estar mirant per jugar amb l'equip oficial de la universitat, però que per entrar has de fer unes proves físiques, i que tots els que hi ha allà estan forts com a bous. O sigui que si la selecció catalana vol jugar contra Yuesei (si li deixen), com més aviat ho faci millor! :-D

Passo passo, que veuré el piset...

Tu i la teva parella esteu al sofà. Mentre es cou el dinar, us heu anat acaramelant i la cosa ha anat pujant de to... Quan esteu en plena feina, sentiu un soroll de claus, i al cap d'un segon s'obre la porta i entra un grup de persones, amb total impunitat, i es queden embadalides observant l'escena. L'únic que podeu fer és incorporar-vos ràpidament en una posició una mica més digna, mentre dieu "passin, passin, que veuran el piset". No ens ha passat, però això que he explicat no seria cap disbarat.

L'altre dia vam rebre una carta de Barr, la nostra immobiliària. Ens avisaven que, a partir de l'1 d'octubre, cada dia a les dotze del migdia poden venir a ensenyar el pis. Tenim contracte fins a l'agost de l'any que ve, però una de les seves clàusules innegociables és que poden entrar al pis quan els roti, sense avís previ. De fet, la carta és una mera formalitat. Sí, com ho sentiu, és un acte de cortesia... :-D No necessiten cap excusa per agafar les claus que tenen allà, anar cap a casa teva i entrar-hi qualsevol dia a qualsevol hora. No és que siguem llogaters d'una immobiliària despietada, i que hagin posat aquesta clàusula en lletra petita i escrita amb suc de llimona en un cantó dels contractes. És la pràctica habitual als Estats Units (almenys, en aquest estat...) L'any passat la Marianna va trobar-se amb mitja dotzena de visites de possibles futurs hostes, i això que va renovar el contracte al novembre! I això sense comptar les que van fer quan ella no hi era...

En tot això, només hi ha un avantatge. Si s'ha de fer una reparació al pis, no cal que concertis una hora que us vagi bé als dos. Els avises i quan els va bé vénen els operaris a arreglar-ho (evidentment, a càrrec de la immobiliària). Una altra cosa és que ho facin millor o pitjor. I és que la faraònica millora de la nostra banyera va necessitar una desena de visites, i encara es van deixar de collar dues peces de les aixetes. A part d'això, els hem enviat una llista de millores que necessita el nostre pis. I quan vinguin a ensenyar-lo, tindran guerra... Ens estem plantejant posar una nota pels possibles visitants que vinguin a veure el pis. Els direm les reparacions que hi ha pendents, i també que a la seva pàgina web la immobiliària diu que solen venir a arreglar-ho en un parell de dies, i que els vam avisar fa dues setmanes. De moment, per si de cas, les dotze és l'hora dels Teletubbies: ben mudats i sense obscenitats... 8-)

Sales de becaines a la universitat

Imagineu-vos que estem al campus de la URV. Hi ha un edifici sencer de les dimensions de la planta baixa de la facultat de Lletres i, majoritàriament, està al servei dels alumnes. A dins us hi trobeu (entre moltes altres coses) no un, ni dos, sinó tres espais que tenen com a única funció el repòs dels alumnes en les seves hores mortes. S'hi està de puta mare: climatització, moqueta, i una trentena de còmodes sofàs i butaques. Alguns estan ocupats per un únic alumne, estirat amb els peus damunt del sofà (com es pot veure a la imatge). Tot i això, els mobles estan intactes. L'estat és impecable. L'únic desgast és el del pas del temps. Entres dins, i tothom està en silenci. El nivell de so no supera mai el murmuri. Alguns estan treballant amb l'ordinador en silenci, i altres dormint amb la bossa al costat (a la imatge, uan mor taim), deixant-la a l'abast de qualsevol que passi per allà. Evidentment, això no és la URV ni cap universitat catalana. És l'edifici de la Union de la Universitat d'Illinois i, sí, és pública. I tot això passa sense que hi hagi cap segurata enlloc, ni tan sols a l'entrada de l'edifici, ni del campus (de fet, és difícil de saber on comença i acaba el campus). Reflexionant-hi, em vaig adonar que això seria impossible a Catalunya:

Suposem que tenim l'espai, els recursos i la voluntat dels gestors de destinar-los a això. A no ser que hi hagués un Robocop en cada un dels espais que tingués la missió de garantir que es respectessin aquestes regles, seria impossible que les complíssim. Donat el nostre índex d'hores petades, imagino que les sales estarien sempre a rebentar. Hi hauria les típiques discussions de "és que aquests estan ocupats!!". A ningú se'ns passaria pel cap de dormir. Tampoc ho aconseguiríem perquè estaríem fent xivarri i rient. I si ho aconseguissim, vindria algú a despertar-nos amb un "perdona, és que no hi cabo". Si posessim els peus sobre el sofà, el de davant ens cridaria l'atenció, mentre dibuixa al posabraços un cor amb les inicials d'ell i la seva parella; el símbol antinazi; l'estelada; o culs, polles i conys. Perquè, evidentment, al cap de quatre dies els sofàs tindrien estrips, rascades, i quilos i quilos de tinta :-D

Estelada Made in Yuesei (by gringos!)

"Com és que no parles quasi mai castellà amb la Marianna?", li va preguntar un dia el Doug (Douglas) a la Lee. Ella és una companya de classe de la meva xicota, que està estudiant aquí un màster en lingüística espanyola -vol fer un doctorat en romàniques, però primer ha de passar pel tub-, i el Doug és el seu xicot. "És que ella no se sent espanyola, se sent catalana", va contestar-li. "De veritat? Això és fascinant!", va respondre.
L'altre dia vam anar a la biblioteca pública d'Urbana. És una passada, plagada de sofàs, ordinadors i, evidentment, llibres. Hi treballen unes 75 persones, i té més d'un miler de visitants diaris. No està gens malament per un poble de les dimensions de Cambrils... A més, està en el lloc 21 en el rànquing de les 6.000 biblioteques públiques americanes.
Mentre la Lee i la Marianna estudiaven a baix, i jo me les enginyava per poder veure l'Espanyol-Barça per l'ordinador, el Doug va pujar al pis de dalt a a fer "un petit projecte de recerca". Al cap d'una estona, va baixar amb el full que es veu a la foto, per sorpresa meva i de la Marianna. Us he de confessar que jo no sóc nacionalista (això és una altra història: en resum, em sento molt més pròxim a la identitat catalana que a qualsevol altra i m'ofenen els atacs deliberats contra ella, però em considero ciutadà del món i no crec en les fronteres). La Marianna es queixa i diu que tampoc, que ella és independentista (o en tot cas nacionalista funcional). Però el cas és que a tots dos ens va fer moltíssima il·lusió, i ho hem penjat al menjador. Sí, ja ho hem vist, hi ha dues faltes a "lluita" i "perd", però és una mera anècdota comparada amb el gest. Hauríeu d'haver vist les nostres cares en el moment de rebre el regal, devien ser semblants a les que féiem quan els "reixus macs" ens donaven caramels a les mans.
:-D

El meu barri vota Obama

Tot i que ho pugui semblar, el que veieu a la imatge no és un dispensari de banderoles gratis, ni una plantada de pancartes en els moments previs a una manifestació. És el jardí d'una casa que està a uns 50 metres del nostre apartament, i propietat d'una família que, o està afiliada als demòcrates, o té un fetitxisme amb el material de campanya d'aquest partit... El primer cop que vaig venir va ser el setembre de l'any passat (per cert, vaig volar l'11-S, ahí mis huevos :-D), i ja tenien plantada la de la Julia Rietz -la quarta per l'esquerra-. I a mesura que s'ha anat acostant la data, s'hi han anat afegint nous personatges, ara encapçalats per l'Obama.
Illinois és la pàtria del que apunta a ser el primer president nord-americà negre i, a més, té una llarga tradiciò prodemòcrata. I això es nota al meu barri, on encara no he vist cap banderola del McCain ("digo, aleluya!" jeje). Podeu pensar "buenu, és que els de dretes s'acostumen a amagar més les seves tendències que els d'esquerres". Però això és ianquilàndia, i aquí a la gent no se'ls cauen els anells per dir públicament que són de dretes, antiabortistes, propena de mort, etc... Les eleccions estan a tot arreu: només arribar, a la ràdio de l'autobús -o més aviat furgoneta, recordeu? :-D- que em va portar fins a Urbana van estar bona part del viatge parlant de la campanya.

I l'altre dia, el sindicat d'estudiants-treballadors de la universitat va enviar un correu massiu demanant el registre per votar a les eleccions, recreant el cèlebre "I WANT YOU... for U.S. army":





(VULL QUE... us registreu per votar! Mentrestant, aneu a la reunió de membres (del sindicat), i ajudeu-nos amb el web! Però no cal que us allisteu a l'exèrcit... això és cosa vostra.)

Els busos hi posen el suspens

Al bell mig de la Pau Casals -coneguda també com l'autopista dels "pijos"-, l'autobús que em porta cap a l'aeroport comença a reduir la velocitat, acostant-se al voral. Incrèdul, busco si hi ha a prop la zona de descans que hi hauria d'haver a la dreta perquè fos mínimament normal una maniobra d'aquest tipus. Però només hi veig la cuneta. La urgència urinària del conductor deu ser molt important, penso mentre el bus s'atura del tot, ocupant bona part d'un dels dos carrils de l'autopista. Els cotxes passen tant a prop i a tanta velocitat pel costat, que fan balancejar l'autobús. El xoc sembla inevitable però de moment no es produeix, tot i els claxons i les maniobres brusques dels conductors, atònits pel que s'estan trobant. El conductor l'intenta engegar i, després d'un lleu remor, se sent un "piip, piip" revelador. Uns quants "piip, piip" després, el conductor baixa de l'autobús i es dirigeix cap a la part de darrere. Han tardat a arribar, però ja es comencen a sentir els primers comentaris nerviosos de gent que, lògicament, tem perdre l'avió. El conductor torna a pujar i treu d'un calaix el que seria un desfibrilador per autobusos. Però tampoc fa efecte.

Al cap d'uns vint minuts d'intents i de trucades, el conductor anuncia: "Els de la companyia m'han dit que en uns deu minuts vindrà un altre autobús". Miro el rellotge, i constato que encara queda una horeta perquè el meu vol perilli seriosament. Baixo de l'autobús, i veig com a darrere els operaris d'Aucat ja desvien el trànsit uns trenta metres abans, i comença a haver-hi allò que a la tele l'hi diuen "circulació lenta". Observo bocabadat i rient per sota el nas com alguns cotxes, al passar pel costat de l'autobús, no es poden reprimir de pitar en senyal de protesta. Les reaccions entre els ocupants van des dels que s'ho prenen rient i petant la xerrada, fins el desesperat que (no és broma) està fent autostop davant de l'autobús averiat. "L'autobús només té un any", em comenta el conductor. Els deu minuts es converteixen en més de vint, però finalment arriba un altre bus, molt més desmanegat i antic que el primer, però que ens porta a destí sense cap complicació. Constato que m'estic fent gran quan penso en la tartana que ens portava des de Mont-roig a Reus passant pels "ports de muntanya" de Vilanova d'Escornalbou i Riudecanyes, i que mai ens va deixar tirats, tot i que en algunes pujades em feia la sensació que aquella relíquia d'autobús vomitaria el motor.

Tot i l'historial dels darrers dies, el viatge en avió resulta ser una bassa d'oli. A l'aeroport de Chicago el bus -o, més aviat, la furgoneta- que m'ha de portar fins a Urbana torna a posar suspens a la part final del viatge. Ens havia de recollir a les 20.10, però finalment sortim d'allà a les 21.10. Tot i això, el conductor sembla que té encara més ganes d'arribar al destí que nosaltres -que ja és dir- i (atenció) aconsegueix rebaixar en vint minuts l'hora que estava previst que arribés el bus sortint a les 20.10!! Al final, vaig arribar com sempre: gairebé un dia després de sortir de Mont-roig. Romà Rofes, Blog in the Yuesei, Urbana. :-D