Acció de Gràcies, Black Friday i 7 gats

Acció de Gràcies


Dijous va ser el dia d'Acció de Gràcies i, per a celebrar-ho, vam reunir-nos amb una bona colla (érem 19 en total) al voltant de dos gall dindis que no estaven per gaire celebracions. El sopar, si bé contenia els elements més tradicionals, incorporava croquetes basques delicioses, arròs fregit mexicocoreà molt bo (surt a la foto), i un pastís de pastanaga sorprenent. Al cap i a la fi, molt enrenou per no-res, perquè va sobrar menjar per tornar-nos a alimentar tots un parell d'àpats més.

Després d'omplir el pap, hi va haver sessió de ballaruga. A mi i a la meva ungla llefiscosa ens va tocar seure amb els homes que són massa [poseu adjectiu que convingui aquí] per ballar i que, a més, estaven queixosos de la música. El Romà, que ara ballava, ara posava música, em va rescatar quan allò ja començava a ser massa ensopidor.

Black Friday (frustrat)

Malgrat les meves insistències per mantenir el personal despert i serè per empalmar el sopar amb les compres de Black Friday, els meus plans es van veure fracassats: a les 2 érem a casa i, a les 2 i 5, mentre jo localitzava on hi hauria marro a la matinada, el Romà ja pesava figues. Els que sou seguidors més devots ja recordareu què és el Black Friday. Per a les noves adquisicions, l'endemà de Thanksgiving, la majoria de botigues tenen certs productes a preus irrisoris. Així, la gent fa cua des de les 3 o 4 del matí per comprar una tele gegant per 4 duros, per exemple.

A les 8 del matí ja vaig començar a sacsejar el Romà perquè es llevés. (Incís per als que creuen que sóc molt consumista-e.g. L'Àlex-: més enllà del que jo volgués comprar o no, per a mi es tractava d'un experiment sociològic. Volia veure la gent enduta pels més baixos instints arrabassant-se compres de les mans, xocant frontalment amb els carros, mossegant braços aliens per arribar ells primers a l'estanteria). Per als que coneixeu els costums del Romà, vaig haver d'esperar una hora i mitja fins que es va dignar a sortir del llit. Bé, comptat i debatut, em vaig gastar massa diners i encara no tinc anorac, que és el que volia comprar. Com que hi vam anar tan tard, no vam presenciar cap escena d'acció interessant, però ens ho vam passar bé i vam desconnectar de la història d'Argentina (el Romà) i de la història de les palatals catalanes (jo) per un dia.

4 (+3) gats

Els nostres amics Doug i Lee i Amy i Jennifer se'n van anar a Kentucky i Memfis respectivament per celebrar el dia d'Acció de Gràcies amb les seves famílies. El Doug i la Lee tenen 5 gats: el Chico, la Dora, la Mabel, el Sylvie i la Ms Grey. L'Amy i la Jennifer en tenen dos: la Mapache i el Salinger. Vam prometre fer-nos-en càrrec i crec que ens en vam sortir prou bé. Dijous i divendres al migdia vam anar primer a veure els 5 gats a Urbana. La Ms Grey va estar amagada tots dos dies i ja patíem que potser se'ns havia escapat. Buscant buscant, el Romà va trobar les ulleres perdudes del Doug, però de la Ms Grey ni rastre. És de color gris, com el seu nom indica, i es camufla molt bé al soterrani. Pel que fa a la Mapache i el Salinger, encara no els havíem conegut, però ens van fer molt bona rebuda. La Mapache es deixa agafar a coll com si fos un nadó i, allà on anàvem, s'estirava de panxa enlaire perquè l'acaronéssim. Tot plegat, per a mi, tanta mansesa i tanta dolçor no compensa la pudor del menjar de gat i del “menjar processat i foragitat” de gat (és que no queda fi dir “caca” en un blog).

Notícies breus

1. Are we gonna back down? Hell, no! (Ens farem enrere? Ni parlar-ne!)

Alguns de vosaltres estàveu preocupats després d'aquest post: http://blogintheyuesei.blogspot.com/2009/10/excuses-de-mal-pagador.html. Per això, us volem comunicar que hem guanyat! Vam fer vaga i va ser de mal fer. Plovia sense parar i feia fred, però ni això va impedir que passéssim dos dies des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda al ras, cantant sense parar, fent soroll i intentant (en va) convèncer profes i alumnes que no creuessin el nostre piquet. Ens van dir “comunistes” i que aniríem a l'infern, però, després de dos dies, la Universitat va capitular i va concedir-nos el que volíem. Bàsicament la poma de la discòrdia eren els tuition waivers (més o menys, gratuïtat de la matrícula). Si heu anat a una universitat catalana, deveu pensar que no cal fer tant enrenou per 600€ l'any. Bé, la matrícula per a un estudiant de fora de l'estat ronda els 12.000 dòlars per semestre! Certs moviments foscos de l'any passat i una reticència impensable a incloure protecció per als waivers al contracte feien pensar que l'administració de la Universitat intentava fer canvis en aquest respecte. Potser heu sentit alguna cosa de la Universitat de Califòrnia. Bé, tot està relacionat i, per escurçar una història massa llarga, darrere de tot això s'amaga una tendència a la privatització de la universitat americana, cosa que faria que fos encara més difícil que gent de tots els estrats socioeconòmics hi tingués accés. A mi, partidària fervorosa de l'educació pública, em bull la sang només de pensar en aquestes maniobres. És molt fort el sistema universitari americà, tio!

2. Gràcies als que vau enviar-nos suggeriments al post passat. De moment hem fet servir “Mortadelo i Filemón” i “Capitán, Pesca, i Nova” (aquest últim un dia que hi havia l'Olatz). Per a la propera, pensem utilitzar algun topònim català.

3. Matxuc digital i Barça de fons: Avui teníem convidats a veure el Barça i, just abans que arribessin, m'he masegat un dit de (molt) mala manera. Per alguna raó estranya, les portes dels armaris no arriben a terra. Doncs bé, he obert la porta del rebost amb tan mala fortuna que m'ha semblat que m'aixecava l'ungla del dit gros del peu. Us n'estalviaré els detalls gore, però dues hores després, acabat el partit, hem anat a McKinley*, l'hospital dels estudiants. M'han fet molt mal, però no he plorat gens. No m'han donat cap txupa-txup, però sí un parell de crosses molt fastigoses, de 320a mà, tot i que no tinc res trencat.

*Hi ha qui l'anomena McKillme = McMata'm. :)

4. Vacances: I ara estem de vacances de tardor. Demà passat és el dia d'Acció de Gràcies. Ja us en farem cinc cèntims quan hagi passat.

Alter egos

Anem una mica de bòlit i, per això, hem pres una decisió executiva de cuinar el mínim possible. Els dilluns i dimecres, com que tenim classes matí i tarda, dinem al campus. Us podeu imaginar quines opcions tenim, oi? Cadenes de menjar ràpid, bàsicament. Un dels nostres preferits és ZA's, un "restaurant" pseudoitalià. Ho explicaré millor. "Restaurant" perquè, als EUA, qualsevol lloc on menges és un restaurant. Per increïble que sembli, per als americans, McDonalds és un restaurant. I allò de "pseudoitalià" perquè vol ser italià. Vol ser-ho i prou. Aquest lloc ens agrada perquè pots crear-te els plats amb els ingredients que vols, així que és una opció més sana que la majoria que s'ofereixen pel campus.

Bé, doncs, a l'estil cadena de menjar ràpid, entres, esculls una fitxa (segons el que vols menjar: pasta, amanida, pizza...) i marques els ingredients que hi vols. Per saber de qui és la comanda, cal posar el nom, clar! Doncs la nostra amiga Olatz, basca, ens va donar una idea excel·lent. Com que no li saben pronunciar bé el nom, sempre es posa un nom inventat, com per exemple Sarah. Així és com va sorgir una idea excel·lent que ens alegra les hores de dinar. Cada cop que hi anem, en lloc de posar els nostres noms originals, ens creem uns "alter egos". Així ja hem estat (el Romà i jo respectivament): Marianoo (perquè pronunciessin "marianu") i Romana, Banner i Flappy, Corte i Ingles, i Zipi i Zape. Les properes personalitats que assumirem seran Serra i Llonga. Us proposem que ens digueu idees noves. Afanyeu-vos-hi, perquè creiem que els cambrers ja s'estan ensumant alguna cosa...

Per altra banda, a Panera, un lloc on pots menjar sopes molt potables dins d’un bol de pa, la setmana passada em van rebatejar com a Marietta. A mi m’hauria agradat més Marieta de l’ull viu, però, de totes maneres, em va arribar al cor.