Notícies breus

1. Are we gonna back down? Hell, no! (Ens farem enrere? Ni parlar-ne!)

Alguns de vosaltres estàveu preocupats després d'aquest post: http://blogintheyuesei.blogspot.com/2009/10/excuses-de-mal-pagador.html. Per això, us volem comunicar que hem guanyat! Vam fer vaga i va ser de mal fer. Plovia sense parar i feia fred, però ni això va impedir que passéssim dos dies des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda al ras, cantant sense parar, fent soroll i intentant (en va) convèncer profes i alumnes que no creuessin el nostre piquet. Ens van dir “comunistes” i que aniríem a l'infern, però, després de dos dies, la Universitat va capitular i va concedir-nos el que volíem. Bàsicament la poma de la discòrdia eren els tuition waivers (més o menys, gratuïtat de la matrícula). Si heu anat a una universitat catalana, deveu pensar que no cal fer tant enrenou per 600€ l'any. Bé, la matrícula per a un estudiant de fora de l'estat ronda els 12.000 dòlars per semestre! Certs moviments foscos de l'any passat i una reticència impensable a incloure protecció per als waivers al contracte feien pensar que l'administració de la Universitat intentava fer canvis en aquest respecte. Potser heu sentit alguna cosa de la Universitat de Califòrnia. Bé, tot està relacionat i, per escurçar una història massa llarga, darrere de tot això s'amaga una tendència a la privatització de la universitat americana, cosa que faria que fos encara més difícil que gent de tots els estrats socioeconòmics hi tingués accés. A mi, partidària fervorosa de l'educació pública, em bull la sang només de pensar en aquestes maniobres. És molt fort el sistema universitari americà, tio!

2. Gràcies als que vau enviar-nos suggeriments al post passat. De moment hem fet servir “Mortadelo i Filemón” i “Capitán, Pesca, i Nova” (aquest últim un dia que hi havia l'Olatz). Per a la propera, pensem utilitzar algun topònim català.

3. Matxuc digital i Barça de fons: Avui teníem convidats a veure el Barça i, just abans que arribessin, m'he masegat un dit de (molt) mala manera. Per alguna raó estranya, les portes dels armaris no arriben a terra. Doncs bé, he obert la porta del rebost amb tan mala fortuna que m'ha semblat que m'aixecava l'ungla del dit gros del peu. Us n'estalviaré els detalls gore, però dues hores després, acabat el partit, hem anat a McKinley*, l'hospital dels estudiants. M'han fet molt mal, però no he plorat gens. No m'han donat cap txupa-txup, però sí un parell de crosses molt fastigoses, de 320a mà, tot i que no tinc res trencat.

*Hi ha qui l'anomena McKillme = McMata'm. :)

4. Vacances: I ara estem de vacances de tardor. Demà passat és el dia d'Acció de Gràcies. Ja us en farem cinc cèntims quan hagi passat.

Alter egos

Anem una mica de bòlit i, per això, hem pres una decisió executiva de cuinar el mínim possible. Els dilluns i dimecres, com que tenim classes matí i tarda, dinem al campus. Us podeu imaginar quines opcions tenim, oi? Cadenes de menjar ràpid, bàsicament. Un dels nostres preferits és ZA's, un "restaurant" pseudoitalià. Ho explicaré millor. "Restaurant" perquè, als EUA, qualsevol lloc on menges és un restaurant. Per increible que sembli, per als americans, McDonalds és un restaurant. I allò de "pseudoitalià" perquè vol ser italià. Vol ser-ho i prou. Aquest lloc ens agrada perquè pots crear-te els plats amb els ingredients que vols, així que és una opció més sana que la majoria que s'ofereixen pel campus.

Bé, doncs, a l'estil cadena de menjar ràpid, entres, esculls una fitxa (segons el que vols menjar: pasta, amanida, pizza...) i marques els ingredients que hi vols. Per saber de qui és la comanda, cal posar el nom, clar! Doncs la nostra amiga Olatz, basca, ens va donar una idea excel·lent. Com que no li saben pronunciar bé el nom, sempre es posa un nom inventat, com per exemple Sarah. Així és com va sorgir una idea excel·lent que ens alegra les hores de dinar. Cada cop que hi anem, en lloc de posar els nostres noms originals, ens creem uns "alter egos". Així ja hem estat (el Romà i jo respectivament): Marianoo (perquè pronunciessin "marianu") i Romana, Banner i Flappy, Corte i Ingles, i Zipi i Zape. Les properes personalitats que assumirem seran Serra i Llonga. Us proposem que ens digueu idees noves. Afanyeu-vos-hi, perquè creiem que els cambrers ja s'estan ensumant alguna cosa...

Per altra banda, a Panera, un lloc on pots menjar sopes molt potables dins d’un bol de pa, la setmana passada em van rebatejar com a Marietta. A mi m’hauria agradat més Marieta de l’ull viu, però, de totes maneres, em va arribar al cor.

Excuses de mal pagador

Això és el que ens ofereix la Universitat per no avenir-se a signar un contracte digne per als Teaching Assistants (estudiants de màster i de doctorat que ensenyen a la universitat). En posts passats, ja havíem parlat de moltes coses que els americans no fan com nosaltres, i una que hem après darrerament i que ens ha xocat molt és que és perfectament legal treballar sense contracte. De fet, la majoria de gent no en té i, a més, quan accepten una feina, han de firmar un document on s'especifica que se'ls pot acomiadar en qualsevol moment sense previ avís. Que bonic, oi? Aquesta seguretat de trobar feina... i saber que no cal que la caguis perquè et fotin al carrer, sense indemnització ni un trist adéu.
Doncs bé, els TAs de la University of Illinois som uns privilegiats, o ho érem, perquè fins al 15 d'agost teníem contracte. Però ara ja no en tenim. Des de l'abril, el GEO (sindicat d'estudiants-treballadors) està en negociacions amb un comitè de la universitat per revisar el contracte. Els nostres representants són estudiants com nosaltres, voluntaris, que s'han hagut d'educar i fer esforços terribles per presentar un contracte digne. La universitat ha rebutjat totes les propostes i ha redactat un nou contracte en què no se'ns garanteix que ens paguin la matrícula (que val uns $40.000 per a un estudiant de fora l'estat), inclouen una clàusula per poder-nos acomiadar quan ells vulguin sense tenir-ne cap motiu, ens congelen el sou a $13.340 pels 9 mesos que treballem (que és $3.000 menys del que la universitat estima que un estudiant es gasta durant el curs), i proposen pagar-nos en espècies. O sigui, la universitat pot decidir pagar-nos en blat de moro, o en “dragon dollars” (dòlars de drac, que els estudiants poden fer servir únicament a les cafeteries de la universitat), com a la University of Illinois at Chicago. A part d'això, no contemplen cap de les nostres peticions, i s'excusen dient que, clar, estem en temps de crisi. Bé, alguns potser sí, però la universitat no, que ha rebut rècord de donacions privades per, precisament, afrontar aquests moments econòmics difícils.
Ja ho veieu, no escrivim més perquè estem en plena lluita obrera. Graduate Employees Unite!

Apocalipsi Ara

El (almenys meu) propòsit d'escriure com a mínim un cop per setmana no acaba de rutllar, però hi ha una raó: el meu ordinador nou de trinca ha sofert paràlisi de disc dur i l'hem hagut d'intervenir. L'operació (transplantament de disc dur) ha durat 5 minuts i ha conclòs positivament. Ara esperem que superi el postoperatori amb normalitat i puguem reprendre vida normal.
Això de l'ordinador només seria una anècdota emprenyadora, però jo crec que és un senyal indiscutible... la fi del món! Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Sí, sí. Crec que estem davant d'un cas similar al de les deu plagues d'Egipte. Fa un parell de setmanes vam tenir pluges torrencials i tempestes elèctriques com mai no n'havia vist. Estirats dins el llit miràvem els espetecs al cel i sentíem com retrunyien les descàrregues no gaire lluny d'on érem. Això equivaldria a la primera plaga (Èxode 7:14-25). Ja sé que la sang de la plaga original feia més impacte que les nostres pluges, però és que no vau veure la tempesta. Hauríeu flipat! A més, vam estar més de 12 hores sense llum, la qual cosa podria ser una novena plaga a deshora (la plaga que fa nou d'Egipte era la de la foscor, Èxode 10: 21-29).A continuació, el campus va quedar invadit per rosegadors, més concretament esquirols (i conills també, però no són rosegadors). Val, ja sé que em direu que sempre n'hi ha, però no ho descartem tant a la babalà, que pot ser un símptoma el fet que no els matés la pluja a tots. Això jo ho interpreto com la plaga dels amfibis (Èxode 8: 1-8: 15): amfibis, rosegadors, no hi ha tanta diferència realment. Finalment, estem patint la pitjor d'aquestes plagues: la dels mosquits. Bé, de fet no són mosquits mosquits, són afídids de la soja. Són petits i verds i formen eixams quasi mortífers. Inspires i te n'empasses (per boca, nas i ulls) una dotzena, estornudes i la meitat tornen al seu lloc. Arribes a casa i amb els que et surten dels cabells, de la butxaca i la motxilla, ja no pots ni seure al sofà. Sí, senyors, això seria la tercera plaga, la de polls o mosquits (Èxode 8: 16-19). Estarem alerta i us informarem de properes calamitats.

P.S. Si us ha sorprès el meu coneixement bíblic, sapigueu que ho he mirat tot a la Viquipèdia. Jo és que em pensava que només eren tres, les plagues, i pensava que ja havíem begut oli. Per això he consultat la font de tot saber.

Saint Tornem-hi!

Que no haguem escrit en tot el sant estiu (des de finals d'abril, de fet) té certa justificació, perquè si aquest blog es diu “Blog in the yuesei” és perquè escrivim des del EUA, no des d'un altre lloc. Ara bé, que en tot un sant mes no haguem dit ni ase ni bèstia... Això ja són figues d'un altre paner.

Per esmenar l'error, faré un resum del més important que ha passat des que vam arribar la primera setmana d'agost. Bàsicament, els conceptes clau d'aquest mes són: xafogor, caos domèstic, desordre acadèmic, baralles amb el propietari del pis, festes i rebombori, Farmville i GRIP PORCINAAAAAAAAA!.

Xafogor: El Midwest americà deu ser la regió que amortitza millor els termòmetres. Entre estiu i hivern, recorrem tota l'escala, d'extrem a extrem. El cos no ho agraeix.

Caos domèstic: Oh que bé, un pis nou de trinca... sí, que bé: la rentadora tenia una fuita d'aigua que ens va costar 15 dies de no rentar roba i tot el terra inflat i aixecat. No teníem tamborets ni bústies (ni internet!!), l'extractor no xuclava, les manetes de l'aixeta promovien l'anarquisme i el menjador era com una sala VIP per a grills. Això va portar a...

Baralles amb el propietari: després de demanar amb bones paraules, suplicar, cridar histèricament, i amenaçar, vam aconseguir que ens ho solucionessin tot (extractor pendent) i que ens tornessin $50 del lloguer... Bé, i que a mi (Marianna) em coneguin tots els treballadors de la immobiliària i esbufeguin quan em veuen passar la porta.

Desordre acadèmic: En començar el curs, ens vam adonar que el Romà estava matriculat com a estudiant de màster de periodisme i jo, de llicenciatura de psicologia... Això es va solucionar sense sang, per sort. A part d'això, el Romà ja ha passat dues nits dormint poquíssim perquè no s'ho atrapa (això la tercera setmana, senyors!) i jo perdo el temps entre classe i classe perquè no m'adapto a l'horari nou, gaudeixo fent deures d'estadística (llastimós!) i enyoro (però poquet) ensenyar català.

Festes: No tot havia de ser dolent. A hores d'ara ja acumulem un bon reguitzell de festes: de benvinguda (dues del departament, una del sindicat d'estudiants-treballadors), de la inauguració de la casa que s'han comprat el Doug i la Lee i de l'aniversari de l'Iker (filòsof català). També hem protestat en un parell d'ocasions per aconseguir un sou digne i millor assistència mèdica (no vulgueu saber què ens passaria si tinguéssim un atac d'apendicitis...).

Farmville: Qui colló s'inventa aquestes coses tan addictives?! Ho dic seriosament: Facebook és una amenaça latent per al meu progrés acadèmic. Ja està, ja ho he dit.

De grip porcina, no n'hem tingut, però segons els càlculs de la universitat, 1 de cada 3 estudiants l'haurà patida abans de nadal; així que ja ho tenim coll avall. Oink oink.

I ara que ja hem trencat el gel, procurarem tornar a escriure ben aviat (i.e. abans de doctorar-nos).


P.S. També ens hem comprat un cotxe i tenim GolTV. També tenim una marmota al pati de darrere. I una planta que forma part d'un projecte de neteja mediambiental (o sigui, ni idea de què fot) que fa un soroll de nassos. I dues esglésies a menys de 100 metres de casa. I una botiga de productes internacionals on venen formatge de Maó, oli d'oliva lleidatà, nocilla turca boníssima i pistatxos destorrats.

Yankee no hay quién viva

No em podia creure que allà hi visqués algú, quan vam anar a veure la primera casa amb la Marianna. I és molt fort que ho digui jo, que vaig compartir amb tres col·legues de classe el que devia ser el pis més infecte de Tarragona -a part del més "jugón" :D. Us recordeu dels lavabos de Trainspotting? Doncs no eren només els lavabos -on predominava més el groc que el blanc originari de la ceràmica-, sinó que tot l'immoble tenia aspecte de mas robat una i altra vegada. Al cap d'un minut va sortir d'una de les habitacions un noi que ben bé podia haver protagonitzat un dels anuncis de la FAD (Fundació d'Ajuda contra la Drogaadicció). I què us puc dir del soterrani, on per començar hi havia més cigarretes que terra. Menys mal que encara no es poden penjar olors per Internet, sinó aquest post seria no apte per narius sensibles...

Us recordeu d'un dels primers posts, on es queixàvem que rebíem visites per ensenyar el pis sense avís previ? Doncs sí, ja ens hem servit la venjança. I a l'ample. Durant quasi dues setmanes vaig visitar una mitjana de tres pisos diaris fins que vam decidir amb quin quedar-nos pel curs que ve. Ara, a l'hora de signar el contracte, ens hem assegurat d'introduir una clàusula que els obligui a avisar-nos amb 24 hores d'antel·lació abans que ens facin "allanamientos de morada" legals :D. A més, ens preguntaran si volem renovar el contracte anual dos mesos abans que s'acabi, i no dos mesos després de començar, com fins ara.

I us preguntareu: per què no us heu quedat amb el que teníeu? Doncs per diverses raons, a part de les que ja us he mencionat. Una és la companyia que el porta. Cada immobiliària té entre una i cinc queixes registrades a l'arxiu de la consultoria gratuïta de què disposa la universtitat. La nostra, més d'una trentena... :D Una altra és la falta flagrant de llum natural. Al menjador, inexistent. Sense rellotges no hi havia manera de distingir entre les dotze del migdia i les dotze de la nit. De fet, com que durant l'estiu no hi som el volem subllogar i quan pensàvem en l'anunci vam pensar en reclams com "ideal per vampirs!" o "tens fotofòbia? aquesta és la teva llar!" :D

Per això, la llum natural era una de les premises que havia de tenir el nou apartament. Al final n'hem trobat un de totalment nou a un preu igual o més barat que moltes de les relíquies i "cutchitrils" que vam anar a veure. És una mica més petit que el que teníem, però lògicament molt menys claustrofòbic. Una altra anècdota que em va fer pensar en les notícies de rebaixes, que sempre van acompanyades del típic consells "eviteu les compres per impuls": Per un dels pisos ens oferien un mes de lloguer gratis si signàvem el contracte (atenció!) 24 hores després d'haver-lo vist! Una oferta molt temptadora, que ens hagués fet molta ràbia no acceptar si després no haguéssim trobat pisos similars que costaven uns 200 dòlars menys cada mes...

Arizona, beibis!!

El Google Maps deia que estavem a una hora en cotxe de Mèxic, però a vegades semblava que érem allà mateix. Sobretot quan vam anar al Barrio Viejo i vam veure imatges com la que acompanya aquest missatge o les que podeu veure aquí al costat, a la secció Curiosities. La veritat és que parant-nos-hi a pensar el que vèiem ben bé podia pertànyer a l'extrarradi deixat de la mà de Déu de qualsevol poblet de l'Espanya o la Catalunya profunda. Però el fet de trobar-nos allò a Estats Units li donava molt d'encant.
Quan a la Marianna la van acceptar per fer una conferència en un congrés a Tucson, Arizona, de seguida em van venir al cap tots els estereotips: "Que bé, jo vull veure cactus i desert, i passar set!!", vaig dir rient. Però la veritat és que no anava gens desencaminat. Al Google maps vaig clicar a "Satèl·lit" i vaig veure que de dalt es veia que era doncs això, una ciutat establerta al bell mig d'un desert. Només aterrar a l'aeroport, un munt de cactus enormes d'aquells que dibuixen a Lucky Luke, per exemple. I a les afores, carrers i carreteres envoltades d'arena i escassa vegetació.
De dins, aquesta ciutat de 500.000 habitants semblava una localitat normal i corrent on, segons el que em van dir després, algunes èpoques fa calor, altres molta calor i altres una calor que fon. Això sí, els cactus i altres plantes d'aquelles que es veuen molt de secà eren omnipresents en tot el paisatge urbà i no urbà. Fins i tot al mobiliari urbà. Per exemple, els pilars de ferro a costat i costat de moltes de les marquesines dels busos representaven cactus :) Fins i tot vaig passar una mica de set el primer dia fins que no vam arribar a la universitat i vam poder omplir les cantimplores, després de fer-nos un fart de caminar visitant les zones amb encant de la ciutat. Sí, sempre et pots parar a prendre alguna cosa, però això si tens la sort que la set no t'agafa quan estas a la punta d'una zona residencial on hi ha cases, cases i més cases jeje. Allò no era precisament la Rambla de Barcelona, on cada dos metres tens un bar per beure birres (a quatre euros) i aigües (a tres)... :D
També ens vam adonar que es tracta d'una ciutat molt bohèmia. No sé si existeix un baròmetre així, però d'haver-n'hi segur que té una de les tases de galeries cutres d'art per habitant més altes del país... Sense anar més lluny, l'alberg on ens vam allotjar donava mostres de tot això, tant per la decoració com pels inquilins. També n'era una mostra uns quants pidolaires que ens va demanar "Do you have any change?" (Tens una mica de canvi?) I no us enganyeu, no era precisament que tinguessin un bitllet gran i volguessin monedes jeje. Nosaltres ja teníem assatjada la nostra resposta, tant evasiva com verídica -almenys en el meu cas-: "Sorry, we don't work/we don't have any job..." (Ho sento, no tenim feina...)
Però no us vull donar la falsa impressió que allò no ens va agradar. A part del Downtown (el centre), la ciutat tenia encant i un clima perfecte. El campus universitari també era impressionant, i la conferència i tot el congrés van anar de perles. I el divendres a la nit, el carrer més pròxim al campus bullia d'ambient de festa universitària, i vam poder veure una bona mostra del "desfasse" que pregonen les pelis del gènere, amb baralles i bailoteos de perreo màxim inclosos :D