divendres, 6 de setembre de 2013

Via Barçalana

"Perdona, de quin equip és aquesta bandera?", ens diuen una de les dues joves novayorquines que s'havien acostat. Les dues es queden mirant la meva samarreta, expectants. Jo em quedo uns segons vacil·lant. Podria començar dient-los que estan equivocades, que aquest emblema no pertany a cap club i que allò no és la celebració de cap èxit esportiu. Que això és la senyera, la bandera de Catalunya. I que a l'esquena hi porto penjada l'estelada, que representa la voluntat d'independència de Catalunya. I que estem allà per expressar aquest anhel. Però probablement se sentirien estafades, pensarien que allò no és el que havien vingut a preguntar, que sóc molt pedant, que no tenen temps per això i que ves què em costava dir el nom del putu equip en comptes de deixar anar aquella xerrameca incomprensible. I la meva sospita es confirma immediatament. "Bé, això és del Futbol Club Barcelona...", començo a dir, estirant amb els dits la segona equipació més venuda de la història de Catalunya, omnipresent a la Via Catalana. Qui sap si n'acabarem treient res més, però, si d'alguna cosa va servir l'11 de setembre passat, va ser perquè finalment Nike, la directiva blaugrana o tots plegats veiessin que era un crim econòmic no fer una segona equipació amb la senyera. Que a la merda el mercat de la resta d'Espanya, perquè els catalans ens hi tiraríem com a lleons. Que total, amb la crisi tampoc hi hauria una munió d'andalusos i murcians deixant-se 80 leuros per una samarreta del Barça. Tot això és el que devien acabar concloent els cinquanta-mil estudis que devien fer. Llàstima que no haguéssim fet la macromanifestació un 11 de setembre de fa uns anys, quan la samarreta estava immaculada de logos comercials. Però què hi farem, no es pot tenir tot. Una de les noies estatunidenques es mira l'altra com dient-li "veus? ja t'ho deia!". I ara sí, després d'haver-los contestat el que realment volien, els hi entaforo un full informatiu i dues frases explicant-los el que hem vingut a fer.

Aquella escena, viscuda en l’hora punta d'una Times Square copada per centenars de catalans, va corroborar el nostre temor. Ens hi poséssim com ens hi poséssim, en veure passar l'expedició de la Via Catalana per les artèries de l'imperi, la gran majoria d'estatunidencs es preguntarien de quin equip devíem ser, i en quin estadi es devia haver jugat el partit. Alguns altres, menys, es preguntarien si el Barça aquest any feia la gira d'estiu a Nova York, o quin títol havíem acabat de guanyar. "Go Barça!", cridaven els encarregats de llogar les bicicletes al Central Park, mentre de reüll miraven potencials clients entre la resta de vianants. Alguns llatinoamericans cridaven el mateix, en castellà, mirant-nos amb simpatia. El Hulk, l'Ironman i l'Spiderman van passar pel nostre costat i, en veure un grup tan nombrós i eufòric, van adonar-se que havien fet diana. Per set dòlars (en demanaven deu, però vam regatejar), tots tres es van penjar amb fruïció les estelades, fent postures d'atac mentre ens hi fotografiàvem. Encara bo que no hi havia en Marhuenda per allà. Si no, l'endemà La Razón hauria titulat "Independentismo a golpe de talonario", o alguna cosa per l'estil. Ja m'imagino el peu de foto: "Ellos abrazan la estelada por 7 dólares seguros. Son más listos que los cenutrios de los catalanes, que la abrazan engañados con la falsa promesa de un futuro económico mejor". Alguns que havien viatjat a Barcelona recentment o que es llegeixen fins i tot les esqueles dels diaris, ajudats per la pancarta “Catalonia, next state in Europe”, van adivinar que érem, devien pensar, “aquells que es volen separar d’Espanya (paella, torero, flamenco). Jo vaig pagar/pagaria un dineral per anar a Espanya (paella, torero, flamenco, you know!) un parell de setmanes, i aquests friquis se’n volen separar. Com si no fos prou petita, Espanya (paella, etc...)”.

No us penseu que tot això ho vèiem amb resignació, amargor o tristesa. Al contrari, estàvem eufòrics no només per l’èxit de la convocatòria, sinó sobretot per alguns dels elements que teníem a les nostres files. I no em refereixo al Sala-i-Martín i la seva americana estampada amb l’estelada, que van venir en temps de descompte i guardant les distàncies amb el populatxo. Em refereixo, entre altres, al Tony, un estatunidenc que parla mallorquí a la perfecció i que havia viatjat més de deu hores per ser-hi; a la nostra amiga Meghan, tan involucrada i integrada en el grup que ens n’oblidàvem que era de per allà; o a un costarriqueny que fa 23 anys que viu a Nova York, que havia vingut sol amb la seva estelada, que li molestava si li parlàvem en castellà (“no lo hablo aún [el català], pero lo estoy aprendiendo”), i que deia que era “catalán de corazón”, i que en un any vivint a Barcelona havia fet molts “amigos del alma”. Quan estàvem a Central Park, ell va ser un dels qui va replicar a un estatunidenc que havia vingut a dir-nos que havia estat 8 anys a Barcelona, i que va marxar-ne cansat perquè ell creia en la “unity”, i que no teníem dret a demanar la independència des del seu país, paradigma de la unió i no de la divisió. Mentre la Meghan, el Tony i altres estatunidencs li recordaven que, entre altres coses, allí hi havia ciutadans americans com ells i podien expressar el que vulguessin, el costarriqueny (no me’n recordo com es deia), va etzibar-li: “Si penses això, demana que us tornin a annexionar al regne de la Gran Bretanya”. En definitiva, el que importava no era tant les reaccions dels de fora com el que passava i el que  teníem a dins. I que els catalans ens veiessin, i sentissin com cantàvem els Segadors des de les graderies del Times Square. Per allò de la moral i sobretot per animar que s’acabessin d’omplir els trams. Espero que el Tony, l’estatunidenc que parla mallorquí a la perfecció i que havia viatjat més de deu hores per ser-hi, no sàpiga mai que hi ha catalans a qui els fa peresa les dues hores que hi ha fins a les Terres de l’Ebre.

Cap comentari: