Balanç de la primera setmana (i el cap de setmana)

Dimarts passat començàvem les classes. (Dilluns vam tenir festa, perquè era el dia de Martin Luther King Jr). Dimarts, doncs, va tocar tornar-se a llevar d'hora, agafar carpetes i llibres, i cap a col·le falta gent. El balanç que en faríem és que, com sempre, haurem de llegir molt, però, novetat d'enguany, també haurem de mirar moltes pel·lis! I això ens alegra, perquè és molt sa no haver-te de sentir culpable quan t'apoltrones davant de la tele amb intenció de no aixecar-te'n fins ben bé dues hores després. Aquesta innovació es deu, d'una banda, a un curs de cinema lusitanobrasiler (meu), una trampa -agradable- amagada darrere el títol “Gramàtica avançada portuguesa” i, de l'altra, a una classe de literatura del centre i la perifèria espanyols (del Romà), o, en altres paraules (les meves, és clar), de metròpoli i colònies. Entre “Soldados de Salamina” i “A dona Flora e seus dois maridos”, també llegirem sobre fonologia basca, sobre fonologia no basca, sobre l'activitat dels cervellets humans mentre parlem, sobre teoria i crítica literàries i sobre literatura llatinoamericana del segle XIX.

Es preveu un semestre enfeinat, però, per no estrebar-nos massa ara que encara estem en fred, aquest cap de setmana hem estat de relax. Divendres vam sopar amb amics en un bar estil americà, d'aquests d'hamburgueses i patates rosses. Direu: “Clar que ha de ser americà, perquè esteu a Amèrica”. Però és que no és pas gaire comú anar a sopar a llocs americans aquí. És molt més freqüent que les celebracions o festes per oblidar els deures es facin o bé en cantines mariatxis (com hem fet fa una horeta) o en restaurants pseudoitalians on es pot sucar pa amb oli d'oliva, exquisidesa com cap altra per als americans. Dissabte tampoc no ens vam estar de res. Al migdia, vam convidar l'Olatz, la nostra amiga basca, a dinar a casa per veure el Barça i l'Athletic; i al vespre vam anar a casa el Doug i la Lee a jugar a jocs de taula. Tot plegat, un cap de setmana rodó... si no fos per aquests remordiments que ara no ens deixaran dormir. Apa, ens n'anem a llegir.

Excessos

Ja fa un mes que vam tancar per vacances i falten només 4 dies per tornar a una vida més activa. Les vacances, les vam començar amb mal peu per un petit malentès amb British Airways que es va traduir en un bonic forat a les nostres butxaques, però ni tan sols això ens va aixafar la guitarra. A cavall entre Mont-roig i Borredà, hem passat unes vacances genials amb la família i els amics. Durant els 25 dies que vam ser a Catalunya, la nostra activitat es pot resumir així: menjar (en excés), dormir (en excés) i jugar al Catan. Amb les piles carregades, ara ja estem a punt per tornar a engegar un semestre més.

Dimecres al matí, massa d'hora, vam sortir de Borredà, amb perill de carretera glaçada, i vam fer cap a l'aeroport tot escoltant Brams. Allà, coincidències de la vida, ens vam trobar tres altres estudiants catalans de la uni d'Illinois.

Per primer cop, creuàvem l'Atlàntic asseguts de costat. També per primer cop, creuàvem l'Atlàntic mirant pel·lícules de mandonguilles d'animació i de zombies patètics que no tenien ni ambició de fer por. També per primer cop, l'avió arribava una hora abans del previst, cosa que va fer que no se'ns escapés l'autobús i poguéssim arribar, tal com desitjàvem, a Champaign a les 11 de la nit. La Lee i el Doug ens esperaven per dur-nos a casa.

Després de dormir a cor què vols, dijous ens vam llevar amb una gana infernal i, com us podeu imaginar, amb la nevera buida. Per satisfer un dels desitjos més arrelats del Romà i per assolir una nova fase en la nostra americanització, ens vam dirigir a Perkins, un restaurant (?) que tenim a cinc minuts de casa i que anuncia esmorzars de dinosaure. Cal dir que a mi la carta de plats combinats a base de massa ous (remenats, passats per aigua, durs, ferrats o en truita); patates (fregides, amb pela o aixafades) i entrepans d'interminables capes em va fer una mica de basarda. Vaig optar per una opció que em semblava més modesta: un muffin (magdalena gegant) de plàtan i nous. El Romà no es va poder resistir a la temptació d'un d'aquests plats combinats, la sola visió del qual t'omple les artèries de colesterol. Resultat de l'expedició: vam sortir-ne embafats per un menjar massa greixós (el del Romà) i massa dolç (el meu), fastiguejats per un cambrer tocaous i curt com una cua de conill, i amanits de cap a peus pels exquisits rots del veí de taula, un senyor obesíssim, que quasi no es podia bellugar i anava connectat a una màquina d'oxigen que duia dins d'una bossa d'esport. Ironies de la vida.