Qui avisa no és traïdor

Hi ha gent que no suporta les festes populars. No les toleren; les odien, les detesten, les abominen. Cada celebració és com un àpat massa abundant mal paït. És una indigestió cumulativa que es manifesta en frustració i recel contra aquells que celebren les festivitats amb alegria.

Si la festa detestada és del tipus de l’11 de setembre o la castanyada, l’individu amb fòbia a les celebracions populars només s’ha de refugiar a casa, tancar porticons i persianes, i apagar la televisió el dia assenyalat. Ni se’n farà ressò. Ara bé, si la festa és un Halloween a l’americana, res que pugui fer no impedirà que s’hagi d’encarar amb manifestacions de la festa durant mesos dia sí dia també. No és una exageració: des de finals d’agost les botigues ja preparen la campanya de la festa dels morts; les fraternitats i sororitats (grups d’estudiants) plantifiquen carbasses a les portes de les cases ja a principis d’octubre; els centres culturals organitzen concursos de buidar carbasses i caramelitzar pomes, projeccions de pel·lícules de terror o competicions de videojocs de por... És a dir, la festa de Halloween és ben present a la cultura americana des del moment que comencen les classes fins al moment de pronunciar l’últim trick or treat (“malifeta o llaminadures”, l’expressió que utilitzen els nens quan van a recollir caramels de porta en porta).

Deia que certes persones tenen aversió a manifestacions culturals del tipus de Halloween. Pel que sembla, a més, una d’aquestes persones ronda per Urbana-Champaign. Us preguntareu com ho sabem. Doncs perquè ara deu fer un mes obria portada del diari local la notícia que s’havia trobat un anònim en un dels lavabos de la biblioteca de la universitat. L’autor de la nota avisava que la nit de Halloween (aquest divendres) dispararia algú al carrer Green, que és el carrer que travessa el campus de la universitat de cap a cap, i que és el carrer que mena a casa nostra. També confessava que havia disparat un cotxe la setmana anterior a Champaign (cosa de la qual realment la policia tenia constància) i descrivia les característiques de l’arma que utilitzaria, suposo per allò que la gent pot voler saber “de quin mal ha de morir”...

És possible (com pensa el Romà) que no sigui res més que un intent maldestre d’aconseguir que es cancel·lin les classes, però això de moment no ha passat i la policia ja ha enviat un parell d’emails col·lectius alertant de l’amenaça i recordant que cap lloc és prou segur. Es recomana que ningú dugui disfresses que incloguin armes de joguina per no contribuir a augmentar el pànic i que tothom sigui tan previngut com pugui. I es queden tan amples. Només els faltava afegir un have a happy Halloween and enjoy the shooting! (“passeu un bon Halloween i gaudiu del tiroteig!”).

Crec que l’únic remei és disfressar-nos mentalment de creients i resar per no ensopegar, de camí cap a casa, amb cap tarat armat fins a les dents i amb ganes de passar comptes.

Foto: Divendres passat ens van donar carbassa... i la vam buidar!

Té, un rifle. I de regal... 20.000 $!!

"Ei, noi, problemes amb el pagament de la matrícula? Ho entenem, i és que 26.000 dòlars l'any no està a l'abast de qualsevol butxaca... I si a això li sumem el pis, el menjar, els llibres... uff!!Però això no ha de ser cap impediment perquè els teus somnis es facin realitat, vailet. De cap manera! Nosaltres convertirem aquesta muntanya que us separa a tu i al teu títol de graduat en un granet de sorra. Vine amb nosaltres. Sí, sí, ara mateix. Allista't a l'exèrcit i et pagarem el 100% de la matrícula, a banda del teu sou, clar. Tu estudia, que paga l'oncle Sam. Vinga, no t'ho pensis més, de moment té, agafa aquests 20.000 dòlars i canvia't les sabates, que les tens molt gastades. O millor encara: compra't un cotxe home! Què et sembla? Va va, tirarem la casa per la finestra. Vés a parlar amb el reclutador i, només per deixar-te menjar el coco una estona, et regalem una samarreta i... tatxan! el nostre DVD American Hero!" Es deuen pixar de riure quan veuen el lema Aprenderás un oficio de l'exèrcit espanyol :-D

L'altre dia, mentre parlaven de les possibles sortides al conflicte de l'Iraq, els dos candidats a vicepresident recordaven que tots dos hi tenen un fill. Quina coincidència! No. Estan pertot arreu. Us imagineu algú de la URV anant a classe vestit amb l'uniforme de l'exèrcit espanyol? Doncs per aquí n'està ple. I de tots els tipus. El de l'Army, el de l'Air Force, el dels Marines i el més divertit de tots: el de la Navy. Recordeu el vestit completament blanc amb gorret que portava el Popeye? Doncs ben ben igual! hehe. Es veu que no només està ben vist, sinó que l'exèrcit els premia si van a classe ataviats amb l'uniforme. Si ets un soldat, ets el putu amo, i només et veuran amb recel els quatre hippies radicals terroristes antipatriotes... I la publicitat de reclutament, fins a la sopa. Flyers a la universitat, anuncis a la tele a tota hora, pàgines als diaris. Bé, ja ho sabeu vosaltres, la nostra tele n'està ple, de sèries i pel·lis que publiciten l'exèrcit americà. La més curiosa me la vaig trobar aquest diumenge. Estava mirant el Barça per Internet, en un canal americà anomenat Gol TV. Arriba la mitja part, i em posen un anunci en espanyol sudamericà: "Tu nos diste la fortaleza. Nosotros te damos la fuerza del Army..."

"Dutxes" de gats

Des d'avui, la Marianna s'incorpora a l'equip de redacció de Blog in the Yuesei. Aquest és el seu primer missatge:

Quan una dona americana està embarassada, és costum que les amigues li organitzin una mena de festa que s'anomena "baby shower" (també hi ha la "bridal shower", abans del casament, una espècie de comiat de soltera). En aquesta celebració, les amigues i parentes de la futura mare es reuneixen per portar regals a l'embarassada. Si heu vist "Shrek 3", us sonarà el moment en què la Blancaneus regala un nanet a la Fiona. Aquella escena representa una "baby shower". Ara deu fer un mes llarg vaig participar en una "shower", però atenció! Era una "cat shower". Ja sabeu (i si no ho sabeu, us ho explico) que els americans adopten els animals domèstics. Són part de la família fins a tal punt que els meus alumnes els incloïen a l'arbre genealògic com a germans! A vegades, fins i tot en parlaven abans que dels tiets o dels avis... Entendridor, oi?

Doncs bé, tornant al cas de la "cat shower", una companya de classe va decidir adoptar una gateta i, després de fer tots els tràmits, pagar la taxa corresponent, demanar permís al propietari del pis on s'està (i altra cop abonar més taxes) i esperar un parell de setmanes, finalment se la va poder endur a casa. L'endemà de l'arribada de la nouvinguda, la Lindsay, la mare novella, ens va convidar a casa seva. Evidentment, la gateta va rebre tota mena de regals: ratetes de peluix, làsers, llaminadures per a gatets, etc. La festa va anar més o menys així: vam arribar, vam fer veure (almenys jo) que ens desvivíem per veure la gateta, vam fer les preguntes de protocol (s'enyora?; menja bé?; no està molt primeta?; se li han curat ja els punts de l'esterilització?; com es diu?...), vam donar els regals i la resta de la vetllada (tres o quatre hores més) la vam dedicar a parlar de la gata. Les altres convidades de la festa, totes mares d'animals, van poder aconsellar la mare primerenca en temes tan diversos com quin és el millor menjar, com se'ls han de cuidar les ungles, com evitar que s'enfilin a tots els mobles i si s'ha de permetre que dormin sobre el llit o no. No va ser la celebració més interessant de la meva vida, ho he de dir. Però va ser un bon exercici per conèixer més a fons la idiosincràsia del poble americà.

Nota: el Romà i jo estem convidats a un concurs de disfresses de Halloween per animals. No ens disfressarem, no. Ja us en farem una explicació.

Foto (feta pel Romà): Un gran salt del "Chico", el gat preferit de la Lee, mare de família felina numerosa (en té cinc en total).

Olivers, Benjis, Castels, Naranjitos...

No són pas els primers partits multinacionals que he jugat. Qualsevol que li agradi aquest esport i hagi passat un estiu en alguna platja de la Costa Daurada haurà acabat prenent part en un matx amb presència (o, sovint, majoria :-D) d'anglesos, alemanys, italians, francesos etc... Però aquests per mi signifiquen molt. Perdre'm la meva patxangueta setmanal era una cosa que ja tenia bastant coll avall quan pensava en venir aquí, i em feia bastanta ràbia. Per això, quan vaig conèixer el valencià Fernando i em va dir que cada diumenge quedaven uns quants per jugar, devia deixar el terra del bar ben xop de baba. No m'havia portat les botes, ni tan sols bambes esportives. Però hi hagués anat fins i tot amb sabatilles, si fes falta... No els conec a tots. Encara he d'implantar la sana costum de la cerveseta post-partit :-) i tenir més soltura amb l'anglès. Però en aquesta foto que jo sàpiga hi ha almenys representants de França, Líban, Anglaterra, Sèrbia, Alemanya, Estats Units, Itàlia, València... i també dos asiàtics que encara no sé ben bé d'on són. Un sé que es diu Kao i és un davanter collonut...; i l'altre és un d'aquells que, com Park Ji Sung, sempre està a tot arreu.

No hi ha tiros del tigre ni catapultas infernales ni coses d'aquestes, però el camp sí que sembla que no s'acabi mai, com el de la sèrie japonesa. Es porten unes porteries desmuntables (per cert, del tamany d'unes de hockey) i tenen la costum de posar-ne una al "quintu pinu" de l'altra. A més, no hi ha fores ni córners, perquè no juguem en un camp marcat. Però no és pas perquè no n'hi hagi! El passat diumenge el punt de trobada era Florida Fields (els camps de Florida, un carrer). Vaig pensar "deu haver dos pistes de futbol sala cagades", i quan vaig arribar allà em vaig trobar una zona enorme amb una desena de camps de gespa natural (no exagero), i en tots ells s'hi estaven jugant partits de futbol femení i categories inferiors, i tots ells amb desenes d'espectadors enfervorits. I el Fernando em va comentar que es va estar mirant per jugar amb l'equip oficial de la universitat, però que per entrar has de fer unes proves físiques, i que tots els que hi ha allà estan forts com a bous. O sigui que si la selecció catalana vol jugar contra Yuesei (si li deixen), com més aviat ho faci millor! :-D

Passo passo, que veuré el piset...

Tu i la teva parella esteu al sofà. Mentre es cou el dinar, us heu anat acaramelant i la cosa ha anat pujant de to... Quan esteu en plena feina, sentiu un soroll de claus, i al cap d'un segon s'obre la porta i entra un grup de persones, amb total impunitat, i es queden embadalides observant l'escena. L'únic que podeu fer és incorporar-vos ràpidament en una posició una mica més digna, mentre dieu "passin, passin, que veuran el piset". No ens ha passat, però això que he explicat no seria cap disbarat.

L'altre dia vam rebre una carta de Barr, la nostra immobiliària. Ens avisaven que, a partir de l'1 d'octubre, cada dia a les dotze del migdia poden venir a ensenyar el pis. Tenim contracte fins a l'agost de l'any que ve, però una de les seves clàusules innegociables és que poden entrar al pis quan els roti, sense avís previ. De fet, la carta és una mera formalitat. Sí, com ho sentiu, és un acte de cortesia... :-D No necessiten cap excusa per agafar les claus que tenen allà, anar cap a casa teva i entrar-hi qualsevol dia a qualsevol hora. No és que siguem llogaters d'una immobiliària despietada, i que hagin posat aquesta clàusula en lletra petita i escrita amb suc de llimona en un cantó dels contractes. És la pràctica habitual als Estats Units (almenys, en aquest estat...) L'any passat la Marianna va trobar-se amb mitja dotzena de visites de possibles futurs hostes, i això que va renovar el contracte al novembre! I això sense comptar les que van fer quan ella no hi era...

En tot això, només hi ha un avantatge. Si s'ha de fer una reparació al pis, no cal que concertis una hora que us vagi bé als dos. Els avises i quan els va bé vénen els operaris a arreglar-ho (evidentment, a càrrec de la immobiliària). Una altra cosa és que ho facin millor o pitjor. I és que la faraònica millora de la nostra banyera va necessitar una desena de visites, i encara es van deixar de collar dues peces de les aixetes. A part d'això, els hem enviat una llista de millores que necessita el nostre pis. I quan vinguin a ensenyar-lo, tindran guerra... Ens estem plantejant posar una nota pels possibles visitants que vinguin a veure el pis. Els direm les reparacions que hi ha pendents, i també que a la seva pàgina web la immobiliària diu que solen venir a arreglar-ho en un parell de dies, i que els vam avisar fa dues setmanes. De moment, per si de cas, les dotze és l'hora dels Teletubbies: ben mudats i sense obscenitats... 8-)

Sales de becaines a la universitat

Imagineu-vos que estem al campus de la URV. Hi ha un edifici sencer de les dimensions de la planta baixa de la facultat de Lletres i, majoritàriament, està al servei dels alumnes. A dins us hi trobeu (entre moltes altres coses) no un, ni dos, sinó tres espais que tenen com a única funció el repòs dels alumnes en les seves hores mortes. S'hi està de puta mare: climatització, moqueta, i una trentena de còmodes sofàs i butaques. Alguns estan ocupats per un únic alumne, estirat amb els peus damunt del sofà (com es pot veure a la imatge). Tot i això, els mobles estan intactes. L'estat és impecable. L'únic desgast és el del pas del temps. Entres dins, i tothom està en silenci. El nivell de so no supera mai el murmuri. Alguns estan treballant amb l'ordinador en silenci, i altres dormint amb la bossa al costat (a la imatge, uan mor taim), deixant-la a l'abast de qualsevol que passi per allà. Evidentment, això no és la URV ni cap universitat catalana. És l'edifici de la Union de la Universitat d'Illinois i, sí, és pública. I tot això passa sense que hi hagi cap segurata enlloc, ni tan sols a l'entrada de l'edifici, ni del campus (de fet, és difícil de saber on comença i acaba el campus). Reflexionant-hi, em vaig adonar que això seria impossible a Catalunya:

Suposem que tenim l'espai, els recursos i la voluntat dels gestors de destinar-los a això. A no ser que hi hagués un Robocop en cada un dels espais que tingués la missió de garantir que es respectessin aquestes regles, seria impossible que les complíssim. Donat el nostre índex d'hores petades, imagino que les sales estarien sempre a rebentar. Hi hauria les típiques discussions de "és que aquests estan ocupats!!". A ningú se'ns passaria pel cap de dormir. Tampoc ho aconseguiríem perquè estaríem fent xivarri i rient. I si ho aconseguissim, vindria algú a despertar-nos amb un "perdona, és que no hi cabo". Si posessim els peus sobre el sofà, el de davant ens cridaria l'atenció, mentre dibuixa al posabraços un cor amb les inicials d'ell i la seva parella; el símbol antinazi; l'estelada; o culs, polles i conys. Perquè, evidentment, al cap de quatre dies els sofàs tindrien estrips, rascades, i quilos i quilos de tinta :-D