Gràcies per les vacances!

La setmana passada vam fer vacances. Era Acció de Gràcies i, per als americans, és una festa del calibre de Nadal per als catòlics. La universitat es va convertir, per una setmana, en un desert, un desert blanc, perquè ja hem presenciat la primera nevada de la temporada. Nosaltres també vam decidir fugir, almenys per un parell de dies i l'aventura ens va sortir prou bé. Dilluns de bon matí ens vam plantar a l'aeroport per recollir el cotxe que havíem llogat. Aquí va succeir el primer episodi digne de menció: quan el Romà va voler engegar el cotxe, es va adonar que no sabia conduir cotxes automàtics... Vam fer uns quants intents o batzegades i vam anar marxant. Tot i això, vam haver de fer unes quantes milles abans d'arribar a controlar el fre. Sortir de Champaign no va ser bufar i fer ampolles. Per alguna raó que desconeixem, els americans són més aviat parcs en senyalització, fins al punt que o tens GPS o estàs perdut (literalment). Tot i així, al migdia arribàvem a Cahokia Mounds, antic emplaçament de la comunitat índia prehistòrica més gran al nord de Mèxic. Mala sort: estava tancat i feia un vent que no paràvem d'enrampar-nos. Vam deixar-nos de falòrnies i ens vam dirigir a Saint Louis, Missouri.

Saint Louis és famós per diverses coses: el riu Mississippi, l'arc que simbolitza la porta d'expansió a l'Oest americà, així com per ser seu dels Cardinals (un equip de béisbol conegut) i per ser una de les ciutats més perilloses dels EEUU. Això últim ho vam saber quan ja n'havíem marxat, cosa que s'agraeix. Com a bons turistes fugaços, només arribar ja vam fer cap a l'arc. No us imagineu un arc de triomf a la romana, no. És més aviat un arc catenari, rotllo Gaudí, de metall i molt molt alt i gros. Tan gros que s'hi pot pujar. De cada pota surten uns ascensors-ouets que grinyolen com una mala cosa i que et fan desitjar no haver anat mai a espetegar a Saint Louis. Valents com som, vam pujar-hi, almenys per fer les fotos de protocol i poder dir que hi vam ser. Per recuperar-nos de l'ensurt, vam decidir anar a sopar (recordeu que aquí se sopa a les 6) i vam tastar un dels plats típics de la ciutat: raviolis farcits de carn i torrats.L'endemà encara vam tenir temps de visitar l'estadi dels Cardinals i fer-nos fotos amb les escultures de bronze dels jugadors famosos que decoren la vorera d'entrada al camp. Després d'una visita ràpida a l'estació més antiga de la ciutat, ja vam decidir tornar a casa, rebentats i espellifats. I això que no s'hi valia a badar: havíem d'agafar forces a tota vela per al SOPAR.