Els busos hi posen el suspens

Al bell mig de la Pau Casals -coneguda també com l'autopista dels "pijos"-, l'autobús que em porta cap a l'aeroport comença a reduir la velocitat, acostant-se al voral. Incrèdul, busco si hi ha a prop la zona de descans que hi hauria d'haver a la dreta perquè fos mínimament normal una maniobra d'aquest tipus. Però només hi veig la cuneta. La urgència urinària del conductor deu ser molt important, penso mentre el bus s'atura del tot, ocupant bona part d'un dels dos carrils de l'autopista. Els cotxes passen tant a prop i a tanta velocitat pel costat, que fan balancejar l'autobús. El xoc sembla inevitable però de moment no es produeix, tot i els claxons i les maniobres brusques dels conductors, atònits pel que s'estan trobant. El conductor l'intenta engegar i, després d'un lleu remor, se sent un "piip, piip" revelador. Uns quants "piip, piip" després, el conductor baixa de l'autobús i es dirigeix cap a la part de darrere. Han tardat a arribar, però ja es comencen a sentir els primers comentaris nerviosos de gent que, lògicament, tem perdre l'avió. El conductor torna a pujar i treu d'un calaix el que seria un desfibrilador per autobusos. Però tampoc fa efecte.

Al cap d'uns vint minuts d'intents i de trucades, el conductor anuncia: "Els de la companyia m'han dit que en uns deu minuts vindrà un altre autobús". Miro el rellotge, i constato que encara queda una horeta perquè el meu vol perilli seriosament. Baixo de l'autobús, i veig com a darrere els operaris d'Aucat ja desvien el trànsit uns trenta metres abans, i comença a haver-hi allò que a la tele l'hi diuen "circulació lenta". Observo bocabadat i rient per sota el nas com alguns cotxes, al passar pel costat de l'autobús, no es poden reprimir de pitar en senyal de protesta. Les reaccions entre els ocupants van des dels que s'ho prenen rient i petant la xerrada, fins el desesperat que (no és broma) està fent autostop davant de l'autobús averiat. "L'autobús només té un any", em comenta el conductor. Els deu minuts es converteixen en més de vint, però finalment arriba un altre bus, molt més desmanegat i antic que el primer, però que ens porta a destí sense cap complicació. Constato que m'estic fent gran quan penso en la tartana que ens portava des de Mont-roig a Reus passant pels "ports de muntanya" de Vilanova d'Escornalbou i Riudecanyes, i que mai ens va deixar tirats, tot i que en algunes pujades em feia la sensació que aquella relíquia d'autobús vomitaria el motor.

Tot i l'historial dels darrers dies, el viatge en avió resulta ser una bassa d'oli. A l'aeroport de Chicago el bus -o, més aviat, la furgoneta- que m'ha de portar fins a Urbana torna a posar suspens a la part final del viatge. Ens havia de recollir a les 20.10, però finalment sortim d'allà a les 21.10. Tot i això, el conductor sembla que té encara més ganes d'arribar al destí que nosaltres -que ja és dir- i (atenció) aconsegueix rebaixar en vint minuts l'hora que estava previst que arribés el bus sortint a les 20.10!! Al final, vaig arribar com sempre: gairebé un dia després de sortir de Mont-roig. Romà Rofes, Blog in the Yuesei, Urbana. :-D