Estelada Made in Yuesei (by gringos!)

"Com és que no parles quasi mai castellà amb la Marianna?", li va preguntar un dia el Doug (Douglas) a la Lee. Ella és una companya de classe de la meva xicota, que està estudiant aquí un màster en lingüística espanyola -vol fer un doctorat en romàniques, però primer ha de passar pel tub-, i el Doug és el seu xicot. "És que ella no se sent espanyola, se sent catalana", va contestar-li. "De veritat? Això és fascinant!", va respondre.
L'altre dia vam anar a la biblioteca pública d'Urbana. És una passada, plagada de sofàs, ordinadors i, evidentment, llibres. Hi treballen unes 75 persones, i té més d'un miler de visitants diaris. No està gens malament per un poble de les dimensions de Cambrils... A més, està en el lloc 21 en el rànquing de les 6.000 biblioteques públiques americanes.
Mentre la Lee i la Marianna estudiaven a baix, i jo me les enginyava per poder veure l'Espanyol-Barça per l'ordinador, el Doug va pujar al pis de dalt a a fer "un petit projecte de recerca". Al cap d'una estona, va baixar amb el full que es veu a la foto, per sorpresa meva i de la Marianna. Us he de confessar que jo no sóc nacionalista (això és una altra història: en resum, em sento molt més pròxim a la identitat catalana que a qualsevol altra i m'ofenen els atacs deliberats contra ella, però em considero ciutadà del món i no crec en les fronteres). La Marianna es queixa i diu que tampoc, que ella és independentista (o en tot cas nacionalista funcional). Però el cas és que a tots dos ens va fer moltíssima il·lusió, i ho hem penjat al menjador. Sí, ja ho hem vist, hi ha dues faltes a "lluita" i "perd", però és una mera anècdota comparada amb el gest. Hauríeu d'haver vist les nostres cares en el moment de rebre el regal, devien ser semblants a les que féiem quan els "reixus macs" ens donaven caramels a les mans.
:-D

El meu barri vota Obama

Tot i que ho pugui semblar, el que veieu a la imatge no és un dispensari de banderoles gratis, ni una plantada de pancartes en els moments previs a una manifestació. És el jardí d'una casa que està a uns 50 metres del nostre apartament, i propietat d'una família que, o està afiliada als demòcrates, o té un fetitxisme amb el material de campanya d'aquest partit... El primer cop que vaig venir va ser el setembre de l'any passat (per cert, vaig volar l'11-S, ahí mis huevos :-D), i ja tenien plantada la de la Julia Rietz -la quarta per l'esquerra-. I a mesura que s'ha anat acostant la data, s'hi han anat afegint nous personatges, ara encapçalats per l'Obama.
Illinois és la pàtria del que apunta a ser el primer president nord-americà negre i, a més, té una llarga tradiciò prodemòcrata. I això es nota al meu barri, on encara no he vist cap banderola del McCain ("digo, aleluya!" jeje). Podeu pensar "buenu, és que els de dretes s'acostumen a amagar més les seves tendències que els d'esquerres". Però això és ianquilàndia, i aquí a la gent no se'ls cauen els anells per dir públicament que són de dretes, antiabortistes, propena de mort, etc... Les eleccions estan a tot arreu: només arribar, a la ràdio de l'autobús -o més aviat furgoneta, recordeu? :-D- que em va portar fins a Urbana van estar bona part del viatge parlant de la campanya.

I l'altre dia, el sindicat d'estudiants-treballadors de la universitat va enviar un correu massiu demanant el registre per votar a les eleccions, recreant el cèlebre "I WANT YOU... for U.S. army":





(VULL QUE... us registreu per votar! Mentrestant, aneu a la reunió de membres (del sindicat), i ajudeu-nos amb el web! Però no cal que us allisteu a l'exèrcit... això és cosa vostra.)

Els busos hi posen el suspens

Al bell mig de la Pau Casals -coneguda també com l'autopista dels "pijos"-, l'autobús que em porta cap a l'aeroport comença a reduir la velocitat, acostant-se al voral. Incrèdul, busco si hi ha a prop la zona de descans que hi hauria d'haver a la dreta perquè fos mínimament normal una maniobra d'aquest tipus. Però només hi veig la cuneta. La urgència urinària del conductor deu ser molt important, penso mentre el bus s'atura del tot, ocupant bona part d'un dels dos carrils de l'autopista. Els cotxes passen tant a prop i a tanta velocitat pel costat, que fan balancejar l'autobús. El xoc sembla inevitable però de moment no es produeix, tot i els claxons i les maniobres brusques dels conductors, atònits pel que s'estan trobant. El conductor l'intenta engegar i, després d'un lleu remor, se sent un "piip, piip" revelador. Uns quants "piip, piip" després, el conductor baixa de l'autobús i es dirigeix cap a la part de darrere. Han tardat a arribar, però ja es comencen a sentir els primers comentaris nerviosos de gent que, lògicament, tem perdre l'avió. El conductor torna a pujar i treu d'un calaix el que seria un desfibrilador per autobusos. Però tampoc fa efecte.

Al cap d'uns vint minuts d'intents i de trucades, el conductor anuncia: "Els de la companyia m'han dit que en uns deu minuts vindrà un altre autobús". Miro el rellotge, i constato que encara queda una horeta perquè el meu vol perilli seriosament. Baixo de l'autobús, i veig com a darrere els operaris d'Aucat ja desvien el trànsit uns trenta metres abans, i comença a haver-hi allò que a la tele l'hi diuen "circulació lenta". Observo bocabadat i rient per sota el nas com alguns cotxes, al passar pel costat de l'autobús, no es poden reprimir de pitar en senyal de protesta. Les reaccions entre els ocupants van des dels que s'ho prenen rient i petant la xerrada, fins el desesperat que (no és broma) està fent autostop davant de l'autobús averiat. "L'autobús només té un any", em comenta el conductor. Els deu minuts es converteixen en més de vint, però finalment arriba un altre bus, molt més desmanegat i antic que el primer, però que ens porta a destí sense cap complicació. Constato que m'estic fent gran quan penso en la tartana que ens portava des de Mont-roig a Reus passant pels "ports de muntanya" de Vilanova d'Escornalbou i Riudecanyes, i que mai ens va deixar tirats, tot i que en algunes pujades em feia la sensació que aquella relíquia d'autobús vomitaria el motor.

Tot i l'historial dels darrers dies, el viatge en avió resulta ser una bassa d'oli. A l'aeroport de Chicago el bus -o, més aviat, la furgoneta- que m'ha de portar fins a Urbana torna a posar suspens a la part final del viatge. Ens havia de recollir a les 20.10, però finalment sortim d'allà a les 21.10. Tot i això, el conductor sembla que té encara més ganes d'arribar al destí que nosaltres -que ja és dir- i (atenció) aconsegueix rebaixar en vint minuts l'hora que estava previst que arribés el bus sortint a les 20.10!! Al final, vaig arribar com sempre: gairebé un dia després de sortir de Mont-roig. Romà Rofes, Blog in the Yuesei, Urbana. :-D