Via Barçalana

"Perdona, de quin equip és aquesta bandera?", ens diuen una de les dues joves novayorquines que s'havien acostat. Les dues es queden mirant la meva samarreta, expectants. Jo em quedo uns segons vacil·lant. Podria començar dient-los que estan equivocades, que aquest emblema no pertany a cap club i que allò no és la celebració de cap èxit esportiu. Que això és la senyera, la bandera de Catalunya. I que a l'esquena hi porto penjada l'estelada, que representa la voluntat d'independència de Catalunya. I que estem allà per expressar aquest anhel. Però probablement se sentirien estafades, pensarien que allò no és el que havien vingut a preguntar, que sóc molt pedant, que no tenen temps per això i que ves què em costava dir el nom del putu equip en comptes de deixar anar aquella xerrameca incomprensible. I la meva sospita es confirma immediatament. "Bé, això és del Futbol Club Barcelona...", començo a dir, estirant amb els dits la segona equipació més venuda de la història de Catalunya, omnipresent a la Via Catalana. Qui sap si n'acabarem treient res més, però, si d'alguna cosa va servir l'11 de setembre passat, va ser perquè finalment Nike, la directiva blaugrana o tots plegats veiessin que era un crim econòmic no fer una segona equipació amb la senyera. Que a la merda el mercat de la resta d'Espanya, perquè els catalans ens hi tiraríem com a lleons. Que total, amb la crisi tampoc hi hauria una munió d'andalusos i murcians deixant-se 80 leuros per una samarreta del Barça. Tot això és el que devien acabar concloent els cinquanta-mil estudis que devien fer. Llàstima que no haguéssim fet la macromanifestació un 11 de setembre de fa uns anys, quan la samarreta estava immaculada de logos comercials. Però què hi farem, no es pot tenir tot. Una de les noies estatunidenques es mira l'altra com dient-li "veus? ja t'ho deia!". I ara sí, després d'haver-los contestat el que realment volien, els hi entaforo un full informatiu i dues frases explicant-los el que hem vingut a fer.

Aquella escena, viscuda en l’hora punta d'una Times Square copada per centenars de catalans, va corroborar el nostre temor. Ens hi poséssim com ens hi poséssim, en veure passar l'expedició de la Via Catalana per les artèries de l'imperi, la gran majoria d'estatunidencs es preguntarien de quin equip devíem ser, i en quin estadi es devia haver jugat el partit. Alguns altres, menys, es preguntarien si el Barça aquest any feia la gira d'estiu a Nova York, o quin títol havíem acabat de guanyar. "Go Barça!", cridaven els encarregats de llogar les bicicletes al Central Park, mentre de reüll miraven potencials clients entre la resta de vianants. Alguns llatinoamericans cridaven el mateix, en castellà, mirant-nos amb simpatia. El Hulk, l'Ironman i l'Spiderman van passar pel nostre costat i, en veure un grup tan nombrós i eufòric, van adonar-se que havien fet diana. Per set dòlars (en demanaven deu, però vam regatejar), tots tres es van penjar amb fruïció les estelades, fent postures d'atac mentre ens hi fotografiàvem. Encara bo que no hi havia en Marhuenda per allà. Si no, l'endemà La Razón hauria titulat "Independentismo a golpe de talonario", o alguna cosa per l'estil. Ja m'imagino el peu de foto: "Ellos abrazan la estelada por 7 dólares seguros. Son más listos que los cenutrios de los catalanes, que la abrazan engañados con la falsa promesa de un futuro económico mejor". Alguns que havien viatjat a Barcelona recentment o que es llegeixen fins i tot les esqueles dels diaris, ajudats per la pancarta “Catalonia, next state in Europe”, van adivinar que érem, devien pensar, “aquells que es volen separar d’Espanya (paella, torero, flamenco). Jo vaig pagar/pagaria un dineral per anar a Espanya (paella, torero, flamenco, you know!) un parell de setmanes, i aquests friquis se’n volen separar. Com si no fos prou petita, Espanya (paella, etc...)”.

No us penseu que tot això ho vèiem amb resignació, amargor o tristesa. Al contrari, estàvem eufòrics no només per l’èxit de la convocatòria, sinó sobretot per alguns dels elements que teníem a les nostres files. I no em refereixo al Sala-i-Martín i la seva americana estampada amb l’estelada, que van venir en temps de descompte i guardant les distàncies amb el populatxo. Em refereixo, entre altres, al Tony, un estatunidenc que parla mallorquí a la perfecció i que havia viatjat més de deu hores per ser-hi; a la nostra amiga Meghan, tan involucrada i integrada en el grup que ens n’oblidàvem que era de per allà; o a un costarriqueny que fa 23 anys que viu a Nova York, que havia vingut sol amb la seva estelada, que li molestava si li parlàvem en castellà (“no lo hablo aún [el català], pero lo estoy aprendiendo”), i que deia que era “catalán de corazón”, i que en un any vivint a Barcelona havia fet molts “amigos del alma”. Quan estàvem a Central Park, ell va ser un dels qui va replicar a un estatunidenc que havia vingut a dir-nos que havia estat 8 anys a Barcelona, i que va marxar-ne cansat perquè ell creia en la “unity”, i que no teníem dret a demanar la independència des del seu país, paradigma de la unió i no de la divisió. Mentre la Meghan, el Tony i altres estatunidencs li recordaven que, entre altres coses, allí hi havia ciutadans americans com ells i podien expressar el que vulguessin, el costarriqueny (no me’n recordo com es deia), va etzibar-li: “Si penses això, demana que us tornin a annexionar al regne de la Gran Bretanya”. En definitiva, el que importava no era tant les reaccions dels de fora com el que passava i el que  teníem a dins. I que els catalans ens veiessin, i sentissin com cantàvem els Segadors des de les graderies del Times Square. Per allò de la moral i sobretot per animar que s’acabessin d’omplir els trams. Espero que el Tony, l’estatunidenc que parla mallorquí a la perfecció i que havia viatjat més de deu hores per ser-hi, no sàpiga mai que hi ha catalans a qui els fa peresa les dues hores que hi ha fins a les Terres de l’Ebre.

Publicitat criminal

Un exercici recurrent en aquest blog, i en els meus mails d'aventures als EUA, ha estat subratllar les coses dels americans que ens sorprenen, o bé perquè no les fem, o bé perquè les fem de manera molt diferent. El primer any de ser aquí, ja vaig escriure sobre Sant Valentí. I avui, dos dies després de l'efemèride, m'he rellegit aquell mail que vaig enviar. M'he sorprès en adonar-me que pocs dies després del Sant Valentí de fa dos anys hi va haver una massacre a la Northern Illinois University. La coincidència no és que aquest any també s'hagi celebrat el dia dels enamorats, sinó que hi ha hagut un altre episodi de violència universitària, aquest cop no per part d'un alumne.

Però, de fet, jo avui no volia parlar-vos d'això, sinó d'una comparació que fa dies que fem amb el Romà. El tema que ens ocupa avui és, doncs, els medicaments. Una cosa que em va xocar molt tan bon punt vaig arribar va ser que tots els supermercats tenen secció de farmàcia. I quan dic secció de farmàcia, vull dir que hi ha un apartat on t'atén una persona (suposadament formada) i et despatxa el que sigui que t'ha receptat el metge. Però també vull dir que hi ha passadissos dels supermercats les postades dels quals contenen medicaments, que pots agafar com qui compra una rajola de xocolata o uns mitjons.

La cosa potser no hauria de ser tan sorprenent, però si combinem l'accés lliure a una gran quantitat de medicaments amb el bombardeig constant a la tele d'anuncis d'aquestes drogues, el còctel està a punt! En cada tall publicitari, un o dos anuncis són de medicaments: antidepressius, anticonceptius, remeis per l'asma, per les al·lèrgies, per la hipertensió, etc. El millor és el moment en què llegeixen els possibles efectes secundaris: invariablement, acaben dient que aquell medicament augmenta el risc de suïcidi. I jo em dic: quina panacea! Això sí que és curar totes les dolences d'arrel.

Balanç de la primera setmana (i el cap de setmana)

Dimarts passat començàvem les classes. (Dilluns vam tenir festa, perquè era el dia de Martin Luther King Jr). Dimarts, doncs, va tocar tornar-se a llevar d'hora, agafar carpetes i llibres, i cap a col·le falta gent. El balanç que en faríem és que, com sempre, haurem de llegir molt, però, novetat d'enguany, també haurem de mirar moltes pel·lis! I això ens alegra, perquè és molt sa no haver-te de sentir culpable quan t'apoltrones davant de la tele amb intenció de no aixecar-te'n fins ben bé dues hores després. Aquesta innovació es deu, d'una banda, a un curs de cinema lusitanobrasiler (meu), una trampa -agradable- amagada darrere el títol “Gramàtica avançada portuguesa” i, de l'altra, a una classe de literatura del centre i la perifèria espanyols (del Romà), o, en altres paraules (les meves, és clar), de metròpoli i colònies. Entre “Soldados de Salamina” i “A dona Flora e seus dois maridos”, també llegirem sobre fonologia basca, sobre fonologia no basca, sobre l'activitat dels cervellets humans mentre parlem, sobre teoria i crítica literàries i sobre literatura llatinoamericana del segle XIX.

Es preveu un semestre enfeinat, però, per no estrebar-nos massa ara que encara estem en fred, aquest cap de setmana hem estat de relax. Divendres vam sopar amb amics en un bar estil americà, d'aquests d'hamburgueses i patates rosses. Direu: “Clar que ha de ser americà, perquè esteu a Amèrica”. Però és que no és pas gaire comú anar a sopar a llocs americans aquí. És molt més freqüent que les celebracions o festes per oblidar els deures es facin o bé en cantines mariatxis (com hem fet fa una horeta) o en restaurants pseudoitalians on es pot sucar pa amb oli d'oliva, exquisidesa com cap altra per als americans. Dissabte tampoc no ens vam estar de res. Al migdia, vam convidar l'Olatz, la nostra amiga basca, a dinar a casa per veure el Barça i l'Athletic; i al vespre vam anar a casa el Doug i la Lee a jugar a jocs de taula. Tot plegat, un cap de setmana rodó... si no fos per aquests remordiments que ara no ens deixaran dormir. Apa, ens n'anem a llegir.

Excessos

Ja fa un mes que vam tancar per vacances i falten només 4 dies per tornar a una vida més activa. Les vacances, les vam començar amb mal peu per un petit malentès amb British Airways que es va traduir en un bonic forat a les nostres butxaques, però ni tan sols això ens va aixafar la guitarra. A cavall entre Mont-roig i Borredà, hem passat unes vacances genials amb la família i els amics. Durant els 25 dies que vam ser a Catalunya, la nostra activitat es pot resumir així: menjar (en excés), dormir (en excés) i jugar al Catan. Amb les piles carregades, ara ja estem a punt per tornar a engegar un semestre més.

Dimecres al matí, massa d'hora, vam sortir de Borredà, amb perill de carretera glaçada, i vam fer cap a l'aeroport tot escoltant Brams. Allà, coincidències de la vida, ens vam trobar tres altres estudiants catalans de la uni d'Illinois.

Per primer cop, creuàvem l'Atlàntic asseguts de costat. També per primer cop, creuàvem l'Atlàntic mirant pel·lícules de mandonguilles d'animació i de zombies patètics que no tenien ni ambició de fer por. També per primer cop, l'avió arribava una hora abans del previst, cosa que va fer que no se'ns escapés l'autobús i poguéssim arribar, tal com desitjàvem, a Champaign a les 11 de la nit. La Lee i el Doug ens esperaven per dur-nos a casa.

Després de dormir a cor què vols, dijous ens vam llevar amb una gana infernal i, com us podeu imaginar, amb la nevera buida. Per satisfer un dels desitjos més arrelats del Romà i per assolir una nova fase en la nostra americanització, ens vam dirigir a Perkins, un restaurant (?) que tenim a cinc minuts de casa i que anuncia esmorzars de dinosaure. Cal dir que a mi la carta de plats combinats a base de massa ous (remenats, passats per aigua, durs, ferrats o en truita); patates (fregides, amb pela o aixafades) i entrepans d'interminables capes em va fer una mica de basarda. Vaig optar per una opció que em semblava més modesta: un muffin (magdalena gegant) de plàtan i nous. El Romà no es va poder resistir a la temptació d'un d'aquests plats combinats, la sola visió del qual t'omple les artèries de colesterol. Resultat de l'expedició: vam sortir-ne embafats per un menjar massa greixós (el del Romà) i massa dolç (el meu), fastiguejats per un cambrer tocaous i curt com una cua de conill, i amanits de cap a peus pels exquisits rots del veí de taula, un senyor obesíssim, que quasi no es podia bellugar i anava connectat a una màquina d'oxigen que duia dins d'una bossa d'esport. Ironies de la vida.

En blanc i negre

Dormir, jugar al Catan, quedar amb amics, jugar a la play, comprar regals, netejar la casa (!), cuinar, mirar la tele, anar a menjar fora, mirar la paret, dormitejar al sofà, sortir a fer el got, triar el que llegim, fer les maletes... De cop i volta, tenim unes ganes boges de fer totes aquestes coses, sí, sí, fins i tot de netejar! Bé, de fet, només jo en tinc ganes, de netejar; el Romà, ni parlar-ne. I és que quan arriba la setmana d'exàmens i t'has de confinar a casa, llegir sense parar, escriure sense parar, sentir-te culpable si t'encantes amb facebook o fent-te el dinar (= uns entrepans o un sobre màgic, està clar), i tot sabent que els terminis avancen més ràpid que tu, et sents una mica atabalat. Abans no te n'adones, els treballs ja estan impresos, grapats i a punt d'entrega, però el període grisíssim entre “Merda, queden dues setmanes. He de començar a escriure ja!” i “I ara què faig amb tant temps lliure?” és com la gola del llop. Ara mateix estem creuant la glotis. Ah, ja ha nevat!

Acció de Gràcies, Black Friday i 7 gats

Acció de Gràcies


Dijous va ser el dia d'Acció de Gràcies i, per a celebrar-ho, vam reunir-nos amb una bona colla (érem 19 en total) al voltant de dos gall dindis que no estaven per gaire celebracions. El sopar, si bé contenia els elements més tradicionals, incorporava croquetes basques delicioses, arròs fregit mexicocoreà molt bo (surt a la foto), i un pastís de pastanaga sorprenent. Al cap i a la fi, molt enrenou per no-res, perquè va sobrar menjar per tornar-nos a alimentar tots un parell d'àpats més.

Després d'omplir el pap, hi va haver sessió de ballaruga. A mi i a la meva ungla llefiscosa ens va tocar seure amb els homes que són massa [poseu adjectiu que convingui aquí] per ballar i que, a més, estaven queixosos de la música. El Romà, que ara ballava, ara posava música, em va rescatar quan allò ja començava a ser massa ensopidor.

Black Friday (frustrat)

Malgrat les meves insistències per mantenir el personal despert i serè per empalmar el sopar amb les compres de Black Friday, els meus plans es van veure fracassats: a les 2 érem a casa i, a les 2 i 5, mentre jo localitzava on hi hauria marro a la matinada, el Romà ja pesava figues. Els que sou seguidors més devots ja recordareu què és el Black Friday. Per a les noves adquisicions, l'endemà de Thanksgiving, la majoria de botigues tenen certs productes a preus irrisoris. Així, la gent fa cua des de les 3 o 4 del matí per comprar una tele gegant per 4 duros, per exemple.

A les 8 del matí ja vaig començar a sacsejar el Romà perquè es llevés. (Incís per als que creuen que sóc molt consumista-e.g. L'Àlex-: més enllà del que jo volgués comprar o no, per a mi es tractava d'un experiment sociològic. Volia veure la gent enduta pels més baixos instints arrabassant-se compres de les mans, xocant frontalment amb els carros, mossegant braços aliens per arribar ells primers a l'estanteria). Per als que coneixeu els costums del Romà, vaig haver d'esperar una hora i mitja fins que es va dignar a sortir del llit. Bé, comptat i debatut, em vaig gastar massa diners i encara no tinc anorac, que és el que volia comprar. Com que hi vam anar tan tard, no vam presenciar cap escena d'acció interessant, però ens ho vam passar bé i vam desconnectar de la història d'Argentina (el Romà) i de la història de les palatals catalanes (jo) per un dia.

4 (+3) gats

Els nostres amics Doug i Lee i Amy i Jennifer se'n van anar a Kentucky i Memfis respectivament per celebrar el dia d'Acció de Gràcies amb les seves famílies. El Doug i la Lee tenen 5 gats: el Chico, la Dora, la Mabel, el Sylvie i la Ms Grey. L'Amy i la Jennifer en tenen dos: la Mapache i el Salinger. Vam prometre fer-nos-en càrrec i crec que ens en vam sortir prou bé. Dijous i divendres al migdia vam anar primer a veure els 5 gats a Urbana. La Ms Grey va estar amagada tots dos dies i ja patíem que potser se'ns havia escapat. Buscant buscant, el Romà va trobar les ulleres perdudes del Doug, però de la Ms Grey ni rastre. És de color gris, com el seu nom indica, i es camufla molt bé al soterrani. Pel que fa a la Mapache i el Salinger, encara no els havíem conegut, però ens van fer molt bona rebuda. La Mapache es deixa agafar a coll com si fos un nadó i, allà on anàvem, s'estirava de panxa enlaire perquè l'acaronéssim. Tot plegat, per a mi, tanta mansesa i tanta dolçor no compensa la pudor del menjar de gat i del “menjar processat i foragitat” de gat (és que no queda fi dir “caca” en un blog).

Notícies breus

1. Are we gonna back down? Hell, no! (Ens farem enrere? Ni parlar-ne!)

Alguns de vosaltres estàveu preocupats després d'aquest post: http://blogintheyuesei.blogspot.com/2009/10/excuses-de-mal-pagador.html. Per això, us volem comunicar que hem guanyat! Vam fer vaga i va ser de mal fer. Plovia sense parar i feia fred, però ni això va impedir que passéssim dos dies des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda al ras, cantant sense parar, fent soroll i intentant (en va) convèncer profes i alumnes que no creuessin el nostre piquet. Ens van dir “comunistes” i que aniríem a l'infern, però, després de dos dies, la Universitat va capitular i va concedir-nos el que volíem. Bàsicament la poma de la discòrdia eren els tuition waivers (més o menys, gratuïtat de la matrícula). Si heu anat a una universitat catalana, deveu pensar que no cal fer tant enrenou per 600€ l'any. Bé, la matrícula per a un estudiant de fora de l'estat ronda els 12.000 dòlars per semestre! Certs moviments foscos de l'any passat i una reticència impensable a incloure protecció per als waivers al contracte feien pensar que l'administració de la Universitat intentava fer canvis en aquest respecte. Potser heu sentit alguna cosa de la Universitat de Califòrnia. Bé, tot està relacionat i, per escurçar una història massa llarga, darrere de tot això s'amaga una tendència a la privatització de la universitat americana, cosa que faria que fos encara més difícil que gent de tots els estrats socioeconòmics hi tingués accés. A mi, partidària fervorosa de l'educació pública, em bull la sang només de pensar en aquestes maniobres. És molt fort el sistema universitari americà, tio!

2. Gràcies als que vau enviar-nos suggeriments al post passat. De moment hem fet servir “Mortadelo i Filemón” i “Capitán, Pesca, i Nova” (aquest últim un dia que hi havia l'Olatz). Per a la propera, pensem utilitzar algun topònim català.

3. Matxuc digital i Barça de fons: Avui teníem convidats a veure el Barça i, just abans que arribessin, m'he masegat un dit de (molt) mala manera. Per alguna raó estranya, les portes dels armaris no arriben a terra. Doncs bé, he obert la porta del rebost amb tan mala fortuna que m'ha semblat que m'aixecava l'ungla del dit gros del peu. Us n'estalviaré els detalls gore, però dues hores després, acabat el partit, hem anat a McKinley*, l'hospital dels estudiants. M'han fet molt mal, però no he plorat gens. No m'han donat cap txupa-txup, però sí un parell de crosses molt fastigoses, de 320a mà, tot i que no tinc res trencat.

*Hi ha qui l'anomena McKillme = McMata'm. :)

4. Vacances: I ara estem de vacances de tardor. Demà passat és el dia d'Acció de Gràcies. Ja us en farem cinc cèntims quan hagi passat.