"Perdona, de quin equip és aquesta bandera?", ens
diuen una de les dues joves novayorquines que s'havien acostat. Les dues es
queden mirant la meva samarreta, expectants. Jo em quedo uns segons vacil·lant.
Podria començar dient-los que estan equivocades, que aquest emblema no pertany
a cap club i que allò no és la celebració de cap èxit esportiu. Que això és la
senyera, la bandera de Catalunya. I que a l'esquena hi porto penjada
l'estelada, que representa la voluntat d'independència de Catalunya. I que
estem allà per expressar aquest anhel. Però probablement se sentirien
estafades, pensarien que allò no és el que havien vingut a preguntar, que sóc
molt pedant, que no tenen temps per això i que ves què em costava dir el nom
del putu equip en comptes de deixar anar aquella xerrameca incomprensible. I la
meva sospita es confirma immediatament. "Bé, això és del Futbol Club
Barcelona...", començo a dir, estirant amb els dits la segona equipació
més venuda de la història de Catalunya, omnipresent a la Via Catalana. Qui sap
si n'acabarem treient res més, però, si d'alguna cosa va servir l'11 de
setembre passat, va ser perquè finalment Nike, la directiva blaugrana o tots
plegats veiessin que era un crim econòmic no fer una segona equipació amb la
senyera. Que a la merda el mercat de la resta d'Espanya, perquè els catalans
ens hi tiraríem com a lleons. Que total, amb la crisi tampoc hi hauria una
munió d'andalusos i murcians deixant-se 80 leuros per una samarreta del Barça.
Tot això és el que devien acabar concloent els cinquanta-mil estudis que devien
fer. Llàstima que no haguéssim fet la macromanifestació un 11 de setembre de fa
uns anys, quan la samarreta estava immaculada de logos comercials. Però què hi
farem, no es pot tenir tot. Una de les noies estatunidenques es mira l'altra
com dient-li "veus? ja t'ho deia!". I ara sí, després d'haver-los
contestat el que realment volien, els hi entaforo un full informatiu i dues
frases explicant-los el que hem vingut a fer.
Aquella escena, viscuda en l’hora punta d'una Times Square
copada per centenars de catalans, va corroborar el nostre temor. Ens hi
poséssim com ens hi poséssim, en veure passar l'expedició de la Via Catalana
per les artèries de l'imperi, la gran majoria d'estatunidencs es preguntarien
de quin equip devíem ser, i en quin estadi es devia haver jugat el partit.
Alguns altres, menys, es preguntarien si el Barça aquest any feia la gira
d'estiu a Nova York, o quin títol havíem acabat de guanyar. "Go
Barça!", cridaven els encarregats de llogar les bicicletes al Central
Park, mentre de reüll miraven potencials clients entre la resta de vianants.
Alguns llatinoamericans cridaven el mateix, en castellà, mirant-nos amb
simpatia. El Hulk, l'Ironman i l'Spiderman van passar pel nostre costat i, en
veure un grup tan nombrós i eufòric, van adonar-se que havien fet diana. Per
set dòlars (en demanaven deu, però vam regatejar), tots tres es van penjar amb
fruïció les estelades, fent postures d'atac mentre ens hi fotografiàvem. Encara
bo que no hi havia en Marhuenda per allà. Si no, l'endemà La Razón hauria titulat
"Independentismo a golpe de talonario", o alguna cosa per l'estil. Ja
m'imagino el peu de foto: "Ellos abrazan la estelada por 7 dólares
seguros. Son más listos que los cenutrios de los catalanes, que la abrazan
engañados con la falsa promesa de un futuro económico mejor". Alguns que
havien viatjat a Barcelona recentment o que es llegeixen fins i tot les
esqueles dels diaris, ajudats per la pancarta “Catalonia, next state in
Europe”, van adivinar que érem, devien pensar, “aquells que es volen separar
d’Espanya (paella, torero, flamenco). Jo vaig pagar/pagaria un dineral per anar
a Espanya (paella, torero, flamenco, you know!) un parell de setmanes, i
aquests friquis se’n volen separar. Com si no fos prou petita, Espanya (paella,
etc...)”.
No us penseu que tot això ho vèiem amb resignació, amargor o
tristesa. Al contrari, estàvem eufòrics no només per l’èxit de la convocatòria,
sinó sobretot per alguns dels elements que teníem a les nostres files. I no em
refereixo al Sala-i-Martín i la seva americana estampada amb l’estelada, que
van venir en temps de descompte i guardant les distàncies amb el populatxo. Em
refereixo, entre altres, al Tony, un estatunidenc que parla mallorquí a la
perfecció i que havia viatjat més de deu hores per ser-hi; a la nostra amiga
Meghan, tan involucrada i integrada en el grup que ens n’oblidàvem que era de
per allà; o a un costarriqueny que fa 23 anys que viu a Nova York, que havia
vingut sol amb la seva estelada, que li molestava si li parlàvem en castellà
(“no lo hablo aún [el català], pero lo estoy aprendiendo”), i que deia que era
“catalán de corazón”, i que en un any vivint a Barcelona havia fet molts
“amigos del alma”. Quan estàvem a Central Park, ell va ser un dels qui va
replicar a un estatunidenc que havia vingut a dir-nos que havia estat 8 anys a
Barcelona, i que va marxar-ne cansat perquè ell creia en la “unity”, i que no
teníem dret a demanar la independència des del seu país, paradigma de la unió i
no de la divisió. Mentre la Meghan, el Tony i altres estatunidencs li
recordaven que, entre altres coses, allí hi havia ciutadans americans com ells i
podien expressar el que vulguessin, el costarriqueny (no me’n recordo com es
deia), va etzibar-li: “Si penses això, demana que us tornin a annexionar al
regne de la Gran Bretanya”. En definitiva, el que importava no era tant les
reaccions dels de fora com el que passava i el que teníem a dins. I que els catalans ens
veiessin, i sentissin com cantàvem els Segadors des de les graderies del Times
Square. Per allò de la moral i sobretot per animar que s’acabessin d’omplir els
trams. Espero que el Tony, l’estatunidenc que parla mallorquí a la perfecció i
que havia viatjat més de deu hores per ser-hi, no sàpiga mai que hi ha catalans
a qui els fa peresa les dues hores que hi ha fins a les Terres de l’Ebre.
