Publicitat criminal

Un exercici recurrent en aquest blog, i en els meus mails d'aventures als EUA, ha estat subratllar les coses dels americans que ens sorprenen, o bé perquè no les fem, o bé perquè les fem de manera molt diferent. El primer any de ser aquí, ja vaig escriure sobre Sant Valentí. I avui, dos dies després de l'efemèride, m'he rellegit aquell mail que vaig enviar. M'he sorprès en adonar-me que pocs dies després del Sant Valentí de fa dos anys hi va haver una massacre a la Northern Illinois University. La coincidència no és que aquest any també s'hagi celebrat el dia dels enamorats, sinó que hi ha hagut un altre episodi de violència universitària, aquest cop no per part d'un alumne.

Però, de fet, jo avui no volia parlar-vos d'això, sinó d'una comparació que fa dies que fem amb el Romà. El tema que ens ocupa avui és, doncs, els medicaments. Una cosa que em va xocar molt tan bon punt vaig arribar va ser que tots els supermercats tenen secció de farmàcia. I quan dic secció de farmàcia, vull dir que hi ha un apartat on t'atén una persona (suposadament formada) i et despatxa el que sigui que t'ha receptat el metge. Però també vull dir que hi ha passadissos dels supermercats les postades dels quals contenen medicaments, que pots agafar com qui compra una rajola de xocolata o uns mitjons.

La cosa potser no hauria de ser tan sorprenent, però si combinem l'accés lliure a una gran quantitat de medicaments amb el bombardeig constant a la tele d'anuncis d'aquestes drogues, el còctel està a punt! En cada tall publicitari, un o dos anuncis són de medicaments: antidepressius, anticonceptius, remeis per l'asma, per les al·lèrgies, per la hipertensió, etc. El millor és el moment en què llegeixen els possibles efectes secundaris: invariablement, acaben dient que aquell medicament augmenta el risc de suïcidi. I jo em dic: quina panacea! Això sí que és curar totes les dolences d'arrel.