Yankee no hay quién viva

No em podia creure que allà hi visqués algú, quan vam anar a veure la primera casa amb la Marianna. I és molt fort que ho digui jo, que vaig compartir amb tres col·legues de classe el que devia ser el pis més infecte de Tarragona -a part del més "jugón" :D. Us recordeu dels lavabos de Trainspotting? Doncs no eren només els lavabos -on predominava més el groc que el blanc originari de la ceràmica-, sinó que tot l'immoble tenia aspecte de mas robat una i altra vegada. Al cap d'un minut va sortir d'una de les habitacions un noi que ben bé podia haver protagonitzat un dels anuncis de la FAD (Fundació d'Ajuda contra la Drogaadicció). I què us puc dir del soterrani, on per començar hi havia més cigarretes que terra. Menys mal que encara no es poden penjar olors per Internet, sinó aquest post seria no apte per narius sensibles...

Us recordeu d'un dels primers posts, on es queixàvem que rebíem visites per ensenyar el pis sense avís previ? Doncs sí, ja ens hem servit la venjança. I a l'ample. Durant quasi dues setmanes vaig visitar una mitjana de tres pisos diaris fins que vam decidir amb quin quedar-nos pel curs que ve. Ara, a l'hora de signar el contracte, ens hem assegurat d'introduir una clàusula que els obligui a avisar-nos amb 24 hores d'antel·lació abans que ens facin "allanamientos de morada" legals :D. A més, ens preguntaran si volem renovar el contracte anual dos mesos abans que s'acabi, i no dos mesos després de començar, com fins ara.

I us preguntareu: per què no us heu quedat amb el que teníeu? Doncs per diverses raons, a part de les que ja us he mencionat. Una és la companyia que el porta. Cada immobiliària té entre una i cinc queixes registrades a l'arxiu de la consultoria gratuïta de què disposa la universtitat. La nostra, més d'una trentena... :D Una altra és la falta flagrant de llum natural. Al menjador, inexistent. Sense rellotges no hi havia manera de distingir entre les dotze del migdia i les dotze de la nit. De fet, com que durant l'estiu no hi som el volem subllogar i quan pensàvem en l'anunci vam pensar en reclams com "ideal per vampirs!" o "tens fotofòbia? aquesta és la teva llar!" :D

Per això, la llum natural era una de les premises que havia de tenir el nou apartament. Al final n'hem trobat un de totalment nou a un preu igual o més barat que moltes de les relíquies i "cutchitrils" que vam anar a veure. És una mica més petit que el que teníem, però lògicament molt menys claustrofòbic. Una altra anècdota que em va fer pensar en les notícies de rebaixes, que sempre van acompanyades del típic consells "eviteu les compres per impuls": Per un dels pisos ens oferien un mes de lloguer gratis si signàvem el contracte (atenció!) 24 hores després d'haver-lo vist! Una oferta molt temptadora, que ens hagués fet molta ràbia no acceptar si després no haguéssim trobat pisos similars que costaven uns 200 dòlars menys cada mes...

Arizona, beibis!!

El Google Maps deia que estavem a una hora en cotxe de Mèxic, però a vegades semblava que érem allà mateix. Sobretot quan vam anar al Barrio Viejo i vam veure imatges com la que acompanya aquest missatge o les que podeu veure aquí al costat, a la secció Curiosities. La veritat és que parant-nos-hi a pensar el que vèiem ben bé podia pertànyer a l'extrarradi deixat de la mà de Déu de qualsevol poblet de l'Espanya o la Catalunya profunda. Però el fet de trobar-nos allò a Estats Units li donava molt d'encant.
Quan a la Marianna la van acceptar per fer una conferència en un congrés a Tucson, Arizona, de seguida em van venir al cap tots els estereotips: "Que bé, jo vull veure cactus i desert, i passar set!!", vaig dir rient. Però la veritat és que no anava gens desencaminat. Al Google maps vaig clicar a "Satèl·lit" i vaig veure que de dalt es veia que era doncs això, una ciutat establerta al bell mig d'un desert. Només aterrar a l'aeroport, un munt de cactus enormes d'aquells que dibuixen a Lucky Luke, per exemple. I a les afores, carrers i carreteres envoltades d'arena i escassa vegetació.
De dins, aquesta ciutat de 500.000 habitants semblava una localitat normal i corrent on, segons el que em van dir després, algunes èpoques fa calor, altres molta calor i altres una calor que fon. Això sí, els cactus i altres plantes d'aquelles que es veuen molt de secà eren omnipresents en tot el paisatge urbà i no urbà. Fins i tot al mobiliari urbà. Per exemple, els pilars de ferro a costat i costat de moltes de les marquesines dels busos representaven cactus :) Fins i tot vaig passar una mica de set el primer dia fins que no vam arribar a la universitat i vam poder omplir les cantimplores, després de fer-nos un fart de caminar visitant les zones amb encant de la ciutat. Sí, sempre et pots parar a prendre alguna cosa, però això si tens la sort que la set no t'agafa quan estas a la punta d'una zona residencial on hi ha cases, cases i més cases jeje. Allò no era precisament la Rambla de Barcelona, on cada dos metres tens un bar per beure birres (a quatre euros) i aigües (a tres)... :D
També ens vam adonar que es tracta d'una ciutat molt bohèmia. No sé si existeix un baròmetre així, però d'haver-n'hi segur que té una de les tases de galeries cutres d'art per habitant més altes del país... Sense anar més lluny, l'alberg on ens vam allotjar donava mostres de tot això, tant per la decoració com pels inquilins. També n'era una mostra uns quants pidolaires que ens va demanar "Do you have any change?" (Tens una mica de canvi?) I no us enganyeu, no era precisament que tinguessin un bitllet gran i volguessin monedes jeje. Nosaltres ja teníem assatjada la nostra resposta, tant evasiva com verídica -almenys en el meu cas-: "Sorry, we don't work/we don't have any job..." (Ho sento, no tenim feina...)
Però no us vull donar la falsa impressió que allò no ens va agradar. A part del Downtown (el centre), la ciutat tenia encant i un clima perfecte. El campus universitari també era impressionant, i la conferència i tot el congrés van anar de perles. I el divendres a la nit, el carrer més pròxim al campus bullia d'ambient de festa universitària, i vam poder veure una bona mostra del "desfasse" que pregonen les pelis del gènere, amb baralles i bailoteos de perreo màxim inclosos :D

Màster amb pla Marshall inclòs

ATENCIÓ LECTORS: Absteniu-vos de llegir els que ja us vaig taladrar amb la notícia via Facebook/mail. Perill de "Pfff joeeer que pesadet el nen amb lu del master!!" :D

Senyors, hi haurà Blog in the Yuesei per estona! Almenys, per dos anys més. La Universitat d'Illinois m'ha acceptat per començar el curs que ve un màster en Literatura Espanyola i Estudis Culturals. No només no hauré de pagar matrícula, sinó que a més em pagaran un sou amb què poder viure. A canvi, donaré tres hores de classe de català o de castellà a la setmana (Pel bé dels meus alumnes, espero que català.. :D). Seré el que li diuen un Teacher Assistant.
Això significa que per fi ja sé el que serà de la meva vida els propers anys. Ha costat moltes gestions i molt patiment per la incertesa de no tenir ni punyetera idea de què seria del meu futur immediat, però ha valgut la pena. Evidentment, a la Marianna l'han acceptat pel doctorat (no en vaig dubtar ni un instant) i a més li han donat una beca, o sigui que de moment l'oncle Sam s'està portant de perles amb nosaltres. Aquests dies estem buscant una casa per llogar per l'any que ve, que pagarem amb el nostre pla Marshall particular :D