Xiclets de sangria

Us jurem que no és cap muntatge. L'altre dia la Marianna va anar a una fira i, entre moltes altres coses, li van regalar aquest paquet de xiclets Orbit de gust de "SANGRIA FRESCA". Si algun il·luminat acabat de sortir d'ADE tenia pensat inventar-los, que sàpiga que els americans ja se'ls han avançat. Ja ho havia sentit a dir que la sangria era més popular entre els guiris que entre els oriunds, però no fins a aquest punt. El primer xiringuito que els importi es pot fer d'or, senyors. Això sí, jo no els he provat però la Marianna en va tastar un i només el va poder aguantar mig minut. "Més que de sangria, tenen gust de ressaca de sangria", va comentar.

Llegendes d'Urbana

Conèixer els secrets més ben guardats de la Universitat d’Illinois, ser partícip dels seus detalls més escabrosos i morbosos us glaçarà la sang. Però ara ja heu començat a llegir i no hi ha marxa enrere. Ahir era divendres 13, dia fatídic per als americans. En un dia com aquest, el diari oficial de la UIUC treia la pols a alguns dels seus records més ben sepultats. Conten les llengües del MidWest que aquesta universitat ha anat acumulant, al llarg dels anys, un bon reguitzell d’episodis tenebrosos i de zones “no go”*. (Quitxiquiu!! –soroll de llamp en una nit fosca–)
Una de les llegendes urbanes d’Urbana-Champaign menys conegudes se situa al laboratori de química Noyes, més concretament a la sala 19C. La descoberta d’una espècie de forat o pou cobert va fer pensar que es podia tractar d’una tomba. Per tal d’esperonar la brama, algun estudiant poc motivat intel·lectualment per les seves classes (és a dir, avorrit) va decorar el lloc misteriós amb una creu blanca i la foto d’un científic important de principis del s. XIX; cosa que, per bé que falsa de cap a peus, no deixa de fer mala ganya.
Per contra, la història que tot estudiant coneix és la del fantasma de l’English Building. Com l’altra, aquesta superstició ens transporta al segle XIX, quan aquest edifici encara no existia i, hi havia, en el seu lloc, una residència d’estudiants amb piscina. Fos per accident, fos per suïcidi (la història varia segons la font), una noia va morir-hi ofegada. Encara ara el seu esperit ronda per l’edifici, tot i que no és tot malícia: alguns estudiants opinen que ajuda a estudiar.
No totes les llegendes són de por, però. N’hi ha de, fins i tot, divertides, com ara la que tracta de l’Alma Mater, l’escultura símbol de la Universitat. Representa una dona, dreta davant d’una cadira, amb els braços oberts flanquejada per dos joves. El dia que un estudiant es llicenciï verge, s’asseurà. Molt allunyada d’aquesta història, els rumors que circulen al voltant de l’FLB** són intrigants (i basats en fets reals): sembla ser que amaga un “superordinador” i que l’edifici està construït de tal manera que si rebés algun atac, s’esfondraria cap enfora (per tal de protegir el superordinador, amagat al cor de l’edifici). La part verídica és que durant la Guerra Freda en aquest edifici es guardava un sistema anomenat “PLATO” que va permetre desenvolupar la comunicació online instantània. La cambra on es trobava aquest sistema hauria suportat l’atac d’una bomba atòmica.
Bé, ja paro i em poso a estudiar, que aviat tinc exàmens. Abans de fer-los, però, aniré a fregar el nas de l’estàtua de Lincoln que hi ha a l’entrada de Lincoln Hall, que diuen que du sort.
Si voleu saber-ne més, http://ccb.lis.uiuc.edu/Projects/storytelling/alesak/uiuclegends.htm

* Segons l’urban dictionary, una “no go zone” és una àrea restringida, on ni els militars o polis poden entrar.
** Foreign Language Building (on tinc el despatx i on ensenyo català).

Espanish is isy

Em ve molta gent al cap, de fet, quasi tothom que conec. Però quan vaig pensar en la penya que es partiria el cul de riure quan s'assabentés que estic fent classes de castellà vaig recordar el Javi de l'institut, a qui en els descansos entre classe i classe li vaig deixar anar perles com "aún no he dinado" o "me sabe grave". No era la meva primera mostra de fluidesa amb el catanyol. La meva família sempre em recorda el cop que vaig rebatejar la "naranja" com a "toronja". Fa poc he descobert que a sudamèrica a l'aranja (el "pomelo") també li diuen "toronja", o sigui que de fet o no anava tant mal encaminat o la meva ocurrència va traspassar fronteres...
El cas és que qui ensenya català a la universitat és la Marianna, i a part que només hi ha vuit alumnes ho fa amb tanta passió que per aquí no hi trobaria via de negoci. Mireu si els hi agrada que volen crear un grup de conversa. Això és força comú aquí, sobretot pel que fa als idiomes: Els alumnes agafen la iniciativa i es reuneixen formalment un dia a la setmana per reforçar els coneixements adquirits sobre qualsevol assignatura, ja sigui creativitat publicitària, física quàntica, o català. Si al final la cosa arriba a bon port jo m'he ofert per dirigir el grup (sense ànim de lucre).
De moment us deixo aquí l'anunci per si sabeu d'algun americà que visqui prop de Xicago i vulgui aprendre castellà. He anunciat el servei amb cartells i flyers, però la competència per l'audiència és molt gran i al cap de dos o tres dies ja estaven tots sepultats per altres anuncis. També ho he penjat en alguns llocs d'Internet. De moment, però, l'únic que he rebut són missatges intrigants que d'una hora lluny fan tuf de Spam i altres de gent que, en una única frase, deia que estava "interessada en ajudar-me a mi" ¬¬ Però gràcies a les gestions de la Marianna, dilluns començaré a ensenyar a un alumne d'aquí que aquest estiu viatjarà a sudamèrica amb els Peace Corps, un grup de voluntariat. Mentre no arriben més ofertes, em sento com el Jerry McGuire, amb un únic client ("Enséñame la pasta!", "Ayúdame a ayudarte!"). I, com ell, m'estic volcant al cent per cent a que les classes que li faci a aquell tio siguin la hòstia. A veure si puc fer que el tio acabi plorant i dient-me que sóc el seu "embajador del quan" :D
Per qui no recordi què és el quan, és això: http://www.youtube.com/watch?v=X0fizqifumk

Kopako maratoia!! (Marató de Copa!!)

Encara que pel títol ho pugui semblar, el post no va de borratxeres. Bé, hi ha una bona dosi de mam, però no és el motiu principal de l'escrit :D
Primer de tot, anunciar-vos que ja torno a ser als Yuesei. Aquest cop, el viatge va transcórrer sense cap incidència remarcable. L'avió s'enlairava un divendres a les 7.30 del matí de Barcelona, o sigui que vaig decidir sortir de festa per la nit (gràcies Marc!), per arribar ben cuit i dormir la mona a les altures, entre els núvols. L'estratègia va funcionar. Em vaig passar la meitat del viatge planxant l'orella i l'altra meitat llegint, mirant pel·lis, menjant i bevent vi blanc (gràcies British Airways!). El cas és que quan vaig arribar a Xicago no tenia la sensació d'haver-me passat gairebé un dia sencer assegut o fent corredisses per passadissos d'aeroports. En arribar a Urbana, la Lee i el Doug em van rebre amb un globus d'una granota que després del sopar vam batejar com "Rauxa", que penjava d'una ampolla de cava californià. De moment la tinc a la nevera esperant un anunci que m'agradaria poder celebrar aviat amb tots vosaltres. El dilluns començaré a treballar, ja us ho explicaré en un altre post.
A part d'això, el més remarcable va passar ahir, en unes semifinals que han desembocat en el que per mi ja significa un duel fraticida. Vaig veure al Facebook que l'Olatz, una amiga de Gernika, buscava algú per compartir l'Athletic-Sevilla. Normalment els partits del Barça aquí els miro sol per l'ordinador en streaming, cridant a l'aire o contenint-me perquè la Marianna no em recordi que "els veïns es pensaran que estem bojos!". Per tant, el pla de veure-ho en companyia i en un bar mexicà amb pantalla gegant em sonava a música celestial. Quan vam arribar va resultar que al bar ja no tenien GolTV, però al final el resultat encara va ser millor. Vam comprar un pack de 12 Jeinequens i corrents cap a casa seva. Pel camí l'Athletic va inaugurar el marcador, i un cop allà entre el meu ordinador i el seu vam poder veure els dos partits. Els canals d'Internet anaven caient cada dos per tres, i per això alguns trossos els vam veure en castellà, altres en anglès, i la part final en un idioma indeterminat que ens semblava txec o alguna cosa per l'estil... No us penseu que no vaig provar d'escoltar-ho també per Rac1 i CatRadio, però vaig desistir perquè no estava sincronitzat amb la imatge. Vam celebrar cada gol de l'Athletic com si fossin d'una final de la Champions, llençant crits en castellà, anglès, català i basc. Els que passaven per allà devien pensar que féiem una missa negra, com a mínim. I després el Barça. Qui ho havia de dir a l'inici de la vetllada que patiríem més amb el segon partit que amb el primer. Un gol anul·lat, un penal aturat (sí, Isma, gràcies Tau Pai Pai!! :D)... Després de la vaselina de Messi ja vam poder païr que el proper 13 de maig la trobada serà igual o més intensa, però menys amistosa. Potser ens hauran de separar amb un dispositiu de seguretat, i ens hauran de registrar abans d'entrar al saló per veure si portem bengales o alguna cosa pitjor. De moment, aquest dissabte podrem viure'n un aperitiu. Això sí, jo ja li he dit que fa un mes potser no, però ara mateix firmaria que el Barça guanyés la Lliga i l'Athletic la Copa. La paraula triplet és molt bonica, però fins que no tinguem cap "pàjar" en mà, només és una paraula.
Eskerrik asko, Olatz!!