Ha estat una setmana intensa, com ja podeu veure. Per tercer cop, repetiré que Acció de Gràcies és una festa cabdal per als americans. El que ignoro és d'on sorgeix aquesta rellevància, si de la gratitud ancestral dels colons envers els indígenes que s'ha anat transmetent generació rere generació, o bé del que passa després d'Acció de Gràcies. No em refereixo al fet que la majoria de famílies passen una setmana després del dia assenyalat menjant entrepans de gall dindi; vull parlar del Black Friday. Sono esfereïdor, oi? Ho és. Després del gran tec i fart, les famílies ja comencen a mentalitzar-se per al que els espera el dia següent: un dia intens de compres. Durant un dia, les botigues peten els preus, de manera exagerada, sobretot en articles d'electrònica, mobles, etc. Les botigues obren entre les 4 i les 6 del matí i la gent ja fa cua hores abans. Moltes ofertes són limitades a un cert nombre d'unitats, per tant, es tracta de tenir una bona estratègia: a quina botiga anar primer, per quina secció començar... En un altre episodi més d'exploració sociològica de la cultura americana, vam dirigir-nos (a mitja tarda) al centre comercial. Decebedor, francament decebedor. Jo esperava baralles, estirades de cabells, crits, cues impressionants... res de tot això. Hi havia gent, sí, però moltíssima menys de la que pots trobar dues setmanes abans de Nadal en qualsevol botiga de Catalunya. Tanmateix, ens van convèncer els preus de la roba i ens vam ben firar tots dos. Una mica a l'estil Pretty Woman, vam arribar a casa carregats de bosses fins dalt de tot i exhausts.
He d'afegir que durant la nostra tarda de consumisme compulsiu vaig confirmar el que ja us havia comunicat fa uns mesos: els animals domèstics són part integral de la família. Una tradició ben arrelada en aquest país (i que s'està exportant a Catalunya) és la de contractar un pobre pelacanyes que, amb una panxa de pega i una barba sintètica, es va asseient els marrecs a la falda, en recull les cartes i s'hi posa bé per a la foto. No subestimeu la vessant comercial de tot això: l'elf que fa les fotos és un professional que no treballa per amor a l'art. Les fotos amb càmera pròpia estan prohibides, no cal ni dir-ho. Doncs, al centre comercial, em va caure a les mans un tríptic que em va fer al·lucinar: s'anunciaven els dies de la visita del Pare Noel al centre, bé, els dies en què el Pare Noel rebria les mascotes de la família! No em vull ni imaginar la cua de persones amb els gossos i gats als braços (segurament disfressats amb motius nadalencs) esperant que un Santa Claus cobert de pèl de dalt a baix els agafi la mascota en braços per fer-ne una foto que, amb tota seguretat, adornarà la repisa de la llarg de foc pels segles dels segles.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Sopar graciós
Acció de Gràcies s'escau el quart dijous de novembre, o sigui, dijous passat. Una companya de classe argentina però americanitzada al 100% va proposar-nos de celebrar-ho junts. Seguint el proverbi xinès de "com més serem més riurem" vam decidir convidar uns amics, l'Olatz i el Fer, ella basca i ell valencià, a afegir-se a l'àgape. Posats a celebrar una festa americana, ja podíem fer-ho amb tots els ets i uts, no? Això vam fer, bé, però amb una mica de trampeta. Com ja hem dit, Acció de Gràcies és una de les festes més importants per als americans. Les famílies comencen a cuinar a les 6 o a les 7 del matí. El gall dindi mitjà que compra una família pot pesar tranquil·lament uns 8 kg. Imagineu quanta estona ha de coure aquesta ferassa! A més, té truc: s'ha d'anar "regant" amb greix cada 30 minuts. A nosaltres, tot això ens va semblar una mica excessiu, així que vam comprar el gall dindi precuit. Val a dir que, tot i això, encara el vam tenir 3 hores llargues al forn. Preparatius a banda, el sopar va ser tot un èxit. Evidentment, el plat principal era el gall dindi, que vam acompanyar amb puré de patates, mongetes tendres, salsa de cranberries, el farcit del gall dindi (una mica a contralògica, el farciment del gall no es posa dins...), panets calents sortits del forn i un Rioja (i altres vins americans). On ens vam desviar de la tradició va ser a l'hora de les postres. Vam substituir el típic pastís de carbassa o de nous de pecan per uns brownies deliciosos que va fer l'Olatz i galetes de gingebre.
Acabat el sopar (cap a les 8 del vespre), vam fer una ronda d'UNO. Últimament ens hi hem aficionat molt. Vam jugar-hi fins que en vam estar ben farts. Com que no teníem cap més distracció, vam haver de fer córrer la imaginació i vam acabar jugant a un pictionary imaginari. En parelles, el Romà i el Fer contra l'Olatz i jo, havíem d'endevinar títols de pel·lícules. El moment culminant de la vetllada va ser quan el Romà se li va ocórrer la brillant idea de fer-e dibuixar "Goril·les a la boira" perquè l'Olatz ho encertés. Mireu el dibuix i jutgeu. Per estrany que pugui semblar, l'Olatz no ho va encertar i l'únic que se li va ocórrer va ser "pandes" i "balenes"...
Acabat el sopar (cap a les 8 del vespre), vam fer una ronda d'UNO. Últimament ens hi hem aficionat molt. Vam jugar-hi fins que en vam estar ben farts. Com que no teníem cap més distracció, vam haver de fer córrer la imaginació i vam acabar jugant a un pictionary imaginari. En parelles, el Romà i el Fer contra l'Olatz i jo, havíem d'endevinar títols de pel·lícules. El moment culminant de la vetllada va ser quan el Romà se li va ocórrer la brillant idea de fer-e dibuixar "Goril·les a la boira" perquè l'Olatz ho encertés. Mireu el dibuix i jutgeu. Per estrany que pugui semblar, l'Olatz no ho va encertar i l'únic que se li va ocórrer va ser "pandes" i "balenes"...
Gràcies per les vacances!
La setmana passada vam fer vacances. Era Acció de Gràcies i, per als americans, és una festa del calibre de Nadal per als catòlics. La universitat es va convertir, per una setmana, en un desert, un desert blanc, perquè ja hem presenciat la primera nevada de la temporada. Nosaltres també vam decidir fugir, almenys per un parell de dies i l'aventura ens va sortir prou bé. Dilluns de bon matí ens vam plantar a l'aeroport per recollir el cotxe que havíem llogat. Aquí va succeir el primer episodi digne de menció: quan el Romà va voler engegar el cotxe, es va adonar que no sabia conduir cotxes automàtics... Vam fer uns quants intents o batzegades i vam anar marxant. Tot i això, vam haver de fer unes quantes milles abans d'arribar a controlar el fre. Sortir de Champaign no va ser bufar i fer ampolles. Per alguna raó que desconeixem, els americans són més aviat parcs en senyalització, fins al punt que o tens GPS o estàs perdut (literalment). Tot i així, al migdia arribàvem a Cahokia Mounds, antic emplaçament de la comunitat índia prehistòrica més gran al nord de Mèxic. Mala sort: estava tancat i feia un vent que no paràvem d'enrampar-nos. Vam deixar-nos de falòrnies i ens vam dirigir a Saint Louis, Missouri.
Saint Louis és famós per diverses coses: el riu Mississippi, l'arc que simbolitza la porta d'expansió a l'Oest americà, així com per ser seu dels Cardinals (un equip de béisbol conegut) i per ser una de les ciutats més perilloses dels EEUU. Això últim ho vam saber quan ja n'havíem marxat, cosa que s'agraeix. Com a bons turistes fugaços, només arribar ja vam fer cap a l'arc. No us imagineu un arc de triomf a la romana, no. És més aviat un arc catenari, rotllo Gaudí, de metall i molt molt alt i gros. Tan gros que s'hi pot pujar. De cada pota surten uns ascensors-ouets que grinyolen com una mala cosa i que et fan desitjar no haver anat mai a espetegar a Saint Louis. Valents com som, vam pujar-hi, almenys per fer les fotos de protocol i poder dir que hi vam ser. Per recuperar-nos de l'ensurt, vam decidir anar a sopar (recordeu que aquí se sopa a les 6) i vam tastar un dels plats típics de la ciutat: raviolis farcits de carn i torrats.L'endemà encara vam tenir temps de visitar l'estadi dels Cardinals i fer-nos fotos amb les escultures de bronze dels jugadors famosos que decoren la vorera d'entrada al camp. Després d'una visita ràpida a l'estació més antiga de la ciutat, ja vam decidir tornar a casa, rebentats i espellifats. I això que no s'hi valia a badar: havíem d'agafar forces a tota vela per al SOPAR.
Saint Louis és famós per diverses coses: el riu Mississippi, l'arc que simbolitza la porta d'expansió a l'Oest americà, així com per ser seu dels Cardinals (un equip de béisbol conegut) i per ser una de les ciutats més perilloses dels EEUU. Això últim ho vam saber quan ja n'havíem marxat, cosa que s'agraeix. Com a bons turistes fugaços, només arribar ja vam fer cap a l'arc. No us imagineu un arc de triomf a la romana, no. És més aviat un arc catenari, rotllo Gaudí, de metall i molt molt alt i gros. Tan gros que s'hi pot pujar. De cada pota surten uns ascensors-ouets que grinyolen com una mala cosa i que et fan desitjar no haver anat mai a espetegar a Saint Louis. Valents com som, vam pujar-hi, almenys per fer les fotos de protocol i poder dir que hi vam ser. Per recuperar-nos de l'ensurt, vam decidir anar a sopar (recordeu que aquí se sopa a les 6) i vam tastar un dels plats típics de la ciutat: raviolis farcits de carn i torrats.L'endemà encara vam tenir temps de visitar l'estadi dels Cardinals i fer-nos fotos amb les escultures de bronze dels jugadors famosos que decoren la vorera d'entrada al camp. Després d'una visita ràpida a l'estació més antiga de la ciutat, ja vam decidir tornar a casa, rebentats i espellifats. I això que no s'hi valia a badar: havíem d'agafar forces a tota vela per al SOPAR.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)