Blog in the Yuesei

Publicitat criminal

2010-02-16T18:38:00.001-08:00

Un exercici recurrent en aquest blog, i en els meus mails d'aventures als EUA, ha estat subratllar les coses dels americans que ens sorprenen, o bé perquè no les fem, o bé perquè les fem de manera molt diferent. El primer any de ser aquí, ja vaig escriure sobre Sant Valentí. I avui, dos dies després de l'efemèride, m'he rellegit aquell mail que vaig enviar. M'he sorprès en adonar-me que pocs dies després del Sant Valentí de fa dos anys hi va haver una massacre a la Northern Illinois University. La coincidència no és que aquest any també s'hagi celebrat el dia dels enamorats, sinó que hi ha hagut un altre episodi de violència universitària, aquest cop no per part d'un alumne.

Però, de fet, jo avui no volia parlar-vos d'això, sinó d'una comparació que fa dies que fem amb el Romà. El tema que ens ocupa avui és, doncs, els medicaments. Una cosa que em va xocar molt tan bon punt vaig arribar va ser que tots els supermercats tenen secció de farmàcia. I quan dic secció de farmàcia, vull dir que hi ha un apartat on t'atén una persona (suposadament formada) i et despatxa el que sigui que t'ha receptat el metge. Però també vull dir que hi ha passadissos dels supermercats les postades dels quals contenen medicaments, que pots agafar com qui compra una rajola de xocolata o uns mitjons.

La cosa potser no hauria de ser tan sorprenent, però si combinem l'accés lliure a una gran quantitat de medicaments amb el bombardeig constant a la tele d'anuncis d'aquestes drogues, el còctel està a punt! En cada tall publicitari, un o dos anuncis són de medicaments: antidepressius, anticonceptius, remeis per l'asma, per les al·lèrgies, per la hipertensió, etc. El millor és el moment en què llegeixen els possibles efectes secundaris: invariablement, acaben dient que aquell medicament augmenta el risc de suïcidi. I jo em dic: quina panacea! Això sí que és curar totes les dolences d'arrel.

Balanç de la primera setmana (i el cap de setmana)

2010-01-24T19:57:00.000-08:00

Dimarts passat començàvem les classes. (Dilluns vam tenir festa, perquè era el dia de Martin Luther King Jr). Dimarts, doncs, va tocar tornar-se a llevar d'hora, agafar carpetes i llibres, i cap a col·le falta gent. El balanç que en faríem és que, com sempre, haurem de llegir molt, però, novetat d'enguany, també haurem de mirar moltes pel·lis! I això ens alegra, perquè és molt sa no haver-te de sentir culpable quan t'apoltrones davant de la tele amb intenció de no aixecar-te'n fins ben bé dues hores després. Aquesta innovació es deu, d'una banda, a un curs de cinema lusitanobrasiler (meu), una trampa -agradable- amagada darrere el títol “Gramàtica avançada portuguesa” i, de l'altra, a una classe de literatura del centre i la perifèria espanyols (del Romà), o, en altres paraules (les meves, és clar), de metròpoli i colònies. Entre “Soldados de Salamina” i “A dona Flora e seus dois maridos”, també llegirem sobre fonologia basca, sobre fonologia no basca, sobre l'activitat dels cervellets humans mentre parlem, sobre teoria i crítica literàries i sobre literatura llatinoamericana del segle XIX.

Es preveu un semestre enfeinat, però, per no estrebar-nos massa ara que encara estem en fred, aquest cap de setmana hem estat de relax. Divendres vam sopar amb amics en un bar estil americà, d'aquests d'hamburgueses i patates rosses. Direu: “Clar que ha de ser americà, perquè esteu a Amèrica”. Però és que no és pas gaire comú anar a sopar a llocs americans aquí. És molt més freqüent que les celebracions o festes per oblidar els deures es facin o bé en cantines mariatxis (com hem fet fa una horeta) o en restaurants pseudoitalians on es pot sucar pa amb oli d'oliva, exquisidesa com cap altra per als americans. Dissabte tampoc no ens vam estar de res. Al migdia, vam convidar l'Olatz, la nostra amiga basca, a dinar a casa per veure el Barça i l'Athletic; i al vespre vam anar a casa el Doug i la Lee a jugar a jocs de taula. Tot plegat, un cap de setmana rodó... si no fos per aquests remordiments que ara no ens deixaran dormir. Apa, ens n'anem a llegir.

Excessos

2010-01-15T15:33:00.000-08:00

Ja fa un mes que vam tancar per vacances i falten només 4 dies per tornar a una vida més activa. Les vacances, les vam començar amb mal peu per un petit malentès amb British Airways que es va traduir en un bonic forat a les nostres butxaques, però ni tan sols això ens va aixafar la guitarra. A cavall entre Mont-roig i Borredà, hem passat unes vacances genials amb la família i els amics. Durant els 25 dies que vam ser a Catalunya, la nostra activitat es pot resumir així: menjar (en excés), dormir (en excés) i jugar al Catan. Amb les piles carregades, ara ja estem a punt per tornar a engegar un semestre més.

Dimecres al matí, massa d'hora, vam sortir de Borredà, amb perill de carretera glaçada, i vam fer cap a l'aeroport tot escoltant Brams. Allà, coincidències de la vida, ens vam trobar tres altres estudiants catalans de la uni d'Illinois.

Per primer cop, creuàvem l'Atlàntic asseguts de costat. També per primer cop, creuàvem l'Atlàntic mirant pel·lícules de mandonguilles d'animació i de zombies patètics que no tenien ni ambició de fer por. També per primer cop, l'avió arribava una hora abans del previst, cosa que va fer que no se'ns escapés l'autobús i poguéssim arribar, tal com desitjàvem, a Champaign a les 11 de la nit. La Lee i el Doug ens esperaven per dur-nos a casa.

Després de dormir a cor què vols, dijous ens vam llevar amb una gana infernal i, com us podeu imaginar, amb la nevera buida. Per satisfer un dels desitjos més arrelats del Romà i per assolir una nova fase en la nostra americanització, ens vam dirigir a Perkins, un restaurant (?) que tenim a cinc minuts de casa i que anuncia esmorzars de dinosaure. Cal dir que a mi la carta de plats combinats a base de massa ous (remenats, passats per aigua, durs, ferrats o en truita); patates (fregides, amb pela o aixafades) i entrepans d'interminables capes em va fer una mica de basarda. Vaig optar per una opció que em semblava més modesta: un muffin (magdalena gegant) de plàtan i nous. El Romà no es va poder resistir a la temptació d'un d'aquests plats combinats, la sola visió del qual t'omple les artèries de colesterol. Resultat de l'expedició: vam sortir-ne embafats per un menjar massa greixós (el del Romà) i massa dolç (el meu), fastiguejats per un cambrer tocaous i curt com una cua de conill, i amanits de cap a peus pels exquisits rots del veí de taula, un senyor obesíssim, que quasi no es podia bellugar i anava connectat a una màquina d'oxigen que duia dins d'una bossa d'esport. Ironies de la vida.

En blanc i negre

2009-12-11T15:21:00.000-08:00

Dormir, jugar al Catan, quedar amb amics, jugar a la play, comprar regals, netejar la casa (!), cuinar, mirar la tele, anar a menjar fora, mirar la paret, dormitejar al sofà, sortir a fer el got, triar el que llegim, fer les maletes... De cop i volta, tenim unes ganes boges de fer totes aquestes coses, sí, sí, fins i tot de netejar! Bé, de fet, només jo en tinc ganes, de netejar; el Romà, ni parlar-ne. I és que quan arriba la setmana d'exàmens i t'has de confinar a casa, llegir sense parar, escriure sense parar, sentir-te culpable si t'encantes amb facebook o fent-te el dinar (= uns entrepans o un sobre màgic, està clar), i tot sabent que els terminis avancen més ràpid que tu, et sents una mica atabalat. Abans no te n'adones, els treballs ja estan impresos, grapats i a punt d'entrega, però el període grisíssim entre “Merda, queden dues setmanes. He de començar a escriure ja!” i “I ara què faig amb tant temps lliure?” és com la gola del llop. Ara mateix estem creuant la glotis. Ah, ja ha nevat!

Acció de Gràcies, Black Friday i 7 gats

2009-11-29T14:04:00.000-08:00

Acció de Gràcies

Dijous va ser el dia d'Acció de Gràcies i, per a celebrar-ho, vam reunir-nos amb una bona colla (érem 19 en total) al voltant de dos gall dindis que no estaven per gaire celebracions. El sopar, si bé contenia els elements més tradicionals, incorporava croquetes basques delicioses, arròs fregit mexicocoreà molt bo (surt a la foto), i un pastís de pastanaga sorprenent. Al cap i a la fi, molt enrenou per no-res, perquè va sobrar menjar per tornar-nos a alimentar tots un parell d'àpats més.

Després d'omplir el pap, hi va haver sessió de ballaruga. A mi i a la meva ungla llefiscosa ens va tocar seure amb els homes que són massa [poseu adjectiu que convingui aquí] per ballar i que, a més, estaven queixosos de la música. El Romà, que ara ballava, ara posava música, em va rescatar quan allò ja començava a ser massa ensopidor.

Black Friday (frustrat)

Malgrat les meves insistències per mantenir el personal despert i serè per empalmar el sopar amb les compres de Black Friday, els meus plans es van veure fracassats: a les 2 érem a casa i, a les 2 i 5, mentre jo localitzava on hi hauria marro a la matinada, el Romà ja pesava figues. Els que sou seguidors més devots ja recordareu què és el Black Friday. Per a les noves adquisicions, l'endemà de Thanksgiving, la majoria de botigues tenen certs productes a preus irrisoris. Així, la gent fa cua des de les 3 o 4 del matí per comprar una tele gegant per 4 duros, per exemple.

A les 8 del matí ja vaig començar a sacsejar el Romà perquè es llevés. (Incís per als que creuen que sóc molt consumista-e.g. L'Àlex-: més enllà del que jo volgués comprar o no, per a mi es tractava d'un experiment sociològic. Volia veure la gent enduta pels més baixos instints arrabassant-se compres de les mans, xocant frontalment amb els carros, mossegant braços aliens per arribar ells primers a l'estanteria). Per als que coneixeu els costums del Romà, vaig haver d'esperar una hora i mitja fins que es va dignar a sortir del llit. Bé, comptat i debatut, em vaig gastar massa diners i encara no tinc anorac, que és el que volia comprar. Com que hi vam anar tan tard, no vam presenciar cap escena d'acció interessant, però ens ho vam passar bé i vam desconnectar de la història d'Argentina (el Romà) i de la història de les palatals catalanes (jo) per un dia.

4 (+3) gats

Els nostres amics Doug i Lee i Amy i Jennifer se'n van anar a Kentucky i Memfis respectivament per celebrar el dia d'Acció de Gràcies amb les seves famílies. El Doug i la Lee tenen 5 gats: el Chico, la Dora, la Mabel, el Sylvie i la Ms Grey. L'Amy i la Jennifer en tenen dos: la Mapache i el Salinger. Vam prometre fer-nos-en càrrec i crec que ens en vam sortir prou bé. Dijous i divendres al migdia vam anar primer a veure els 5 gats a Urbana. La Ms Grey va estar amagada tots dos dies i ja patíem que potser se'ns havia escapat. Buscant buscant, el Romà va trobar les ulleres perdudes del Doug, però de la Ms Grey ni rastre. És de color gris, com el seu nom indica, i es camufla molt bé al soterrani. Pel que fa a la Mapache i el Salinger, encara no els havíem conegut, però ens van fer molt bona rebuda. La Mapache es deixa agafar a coll com si fos un nadó i, allà on anàvem, s'estirava de panxa enlaire perquè l'acaronéssim. Tot plegat, per a mi, tanta mansesa i tanta dolçor no compensa la pudor del menjar de gat i del “menjar processat i foragitat” de gat (és que no queda fi dir “caca” en un blog).

Notícies breus

2009-11-24T16:49:00.001-08:00

1. Are we gonna back down? Hell, no! (Ens farem enrere? Ni parlar-ne!)

Alguns de vosaltres estàveu preocupats després d'aquest post: http://blogintheyuesei.blogspot.com/2009/10/excuses-de-mal-pagador.html. Per això, us volem comunicar que hem guanyat! Vam fer vaga i va ser de mal fer. Plovia sense parar i feia fred, però ni això va impedir que passéssim dos dies des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda al ras, cantant sense parar, fent soroll i intentant (en va) convèncer profes i alumnes que no creuessin el nostre piquet. Ens van dir “comunistes” i que aniríem a l'infern, però, després de dos dies, la Universitat va capitular i va concedir-nos el que volíem. Bàsicament la poma de la discòrdia eren els tuition waivers (més o menys, gratuïtat de la matrícula). Si heu anat a una universitat catalana, deveu pensar que no cal fer tant enrenou per 600€ l'any. Bé, la matrícula per a un estudiant de fora de l'estat ronda els 12.000 dòlars per semestre! Certs moviments foscos de l'any passat i una reticència impensable a incloure protecció per als waivers al contracte feien pensar que l'administració de la Universitat intentava fer canvis en aquest respecte. Potser heu sentit alguna cosa de la Universitat de Califòrnia. Bé, tot està relacionat i, per escurçar una història massa llarga, darrere de tot això s'amaga una tendència a la privatització de la universitat americana, cosa que faria que fos encara més difícil que gent de tots els estrats socioeconòmics hi tingués accés. A mi, partidària fervorosa de l'educació pública, em bull la sang només de pensar en aquestes maniobres. És molt fort el sistema universitari americà, tio!

2. Gràcies als que vau enviar-nos suggeriments al post passat. De moment hem fet servir “Mortadelo i Filemón” i “Capitán, Pesca, i Nova” (aquest últim un dia que hi havia l'Olatz). Per a la propera, pensem utilitzar algun topònim català.

3. Matxuc digital i Barça de fons: Avui teníem convidats a veure el Barça i, just abans que arribessin, m'he masegat un dit de (molt) mala manera. Per alguna raó estranya, les portes dels armaris no arriben a terra. Doncs bé, he obert la porta del rebost amb tan mala fortuna que m'ha semblat que m'aixecava l'ungla del dit gros del peu. Us n'estalviaré els detalls gore, però dues hores després, acabat el partit, hem anat a McKinley*, l'hospital dels estudiants. M'han fet molt mal, però no he plorat gens. No m'han donat cap txupa-txup, però sí un parell de crosses molt fastigoses, de 320a mà, tot i que no tinc res trencat.

*Hi ha qui l'anomena McKillme = McMata'm. :)

4. Vacances: I ara estem de vacances de tardor. Demà passat és el dia d'Acció de Gràcies. Ja us en farem cinc cèntims quan hagi passat.

Alter egos

2009-11-06T13:17:00.000-08:00

Anem una mica de bòlit i, per això, hem pres una decisió executiva de cuinar el mínim possible. Els dilluns i dimecres, com que tenim classes matí i tarda, dinem al campus. Us podeu imaginar quines opcions tenim, oi? Cadenes de menjar ràpid, bàsicament. Un dels nostres preferits és ZA's, un "restaurant" pseudoitalià. Ho explicaré millor. "Restaurant" perquè, als EUA, qualsevol lloc on menges és un restaurant. Per increïble que sembli, per als americans, McDonalds és un restaurant. I allò de "pseudoitalià" perquè vol ser italià. Vol ser-ho i prou. Aquest lloc ens agrada perquè pots crear-te els plats amb els ingredients que vols, així que és una opció més sana que la majoria que s'ofereixen pel campus.

Bé, doncs, a l'estil cadena de menjar ràpid, entres, esculls una fitxa (segons el que vols menjar: pasta, amanida, pizza...) i marques els ingredients que hi vols. Per saber de qui és la comanda, cal posar el nom, clar! Doncs la nostra amiga Olatz, basca, ens va donar una idea excel·lent. Com que no li saben pronunciar bé el nom, sempre es posa un nom inventat, com per exemple Sarah. Així és com va sorgir una idea excel·lent que ens alegra les hores de dinar. Cada cop que hi anem, en lloc de posar els nostres noms originals, ens creem uns "alter egos". Així ja hem estat (el Romà i jo respectivament): Marianoo (perquè pronunciessin "marianu") i Romana, Banner i Flappy, Corte i Ingles, i Zipi i Zape. Les properes personalitats que assumirem seran Serra i Llonga. Us proposem que ens digueu idees noves. Afanyeu-vos-hi, perquè creiem que els cambrers ja s'estan ensumant alguna cosa...

Per altra banda, a Panera, un lloc on pots menjar sopes molt potables dins d’un bol de pa, la setmana passada em van rebatejar com a Marietta. A mi m’hauria agradat més Marieta de l’ull viu, però, de totes maneres, em va arribar al cor.

Excuses de mal pagador

2009-10-18T21:57:00.000-07:00

Això és el que ens ofereix la Universitat per no avenir-se a signar un contracte digne per als Teaching Assistants (estudiants de màster i de doctorat que ensenyen a la universitat). En posts passats, ja havíem parlat de moltes coses que els americans no fan com nosaltres, i una que hem après darrerament i que ens ha xocat molt és que és perfectament legal treballar sense contracte. De fet, la majoria de gent no en té i, a més, quan accepten una feina, han de firmar un document on s'especifica que se'ls pot acomiadar en qualsevol moment sense previ avís. Que bonic, oi? Aquesta seguretat de trobar feina... i saber que no cal que la caguis perquè et fotin al carrer, sense indemnització ni un trist adéu.
Doncs bé, els TAs de la University of Illinois som uns privilegiats, o ho érem, perquè fins al 15 d'agost teníem contracte. Però ara ja no en tenim. Des de l'abril, el GEO (sindicat d'estudiants-treballadors) està en negociacions amb un comitè de la universitat per revisar el contracte. Els nostres representants són estudiants com nosaltres, voluntaris, que s'han hagut d'educar i fer esforços terribles per presentar un contracte digne. La universitat ha rebutjat totes les propostes i ha redactat un nou contracte en què no se'ns garanteix que ens paguin la matrícula (que val uns $40.000 per a un estudiant de fora l'estat), inclouen una clàusula per poder-nos acomiadar quan ells vulguin sense tenir-ne cap motiu, ens congelen el sou a $13.340 pels 9 mesos que treballem (que és $3.000 menys del que la universitat estima que un estudiant es gasta durant el curs), i proposen pagar-nos en espècies. O sigui, la universitat pot decidir pagar-nos en blat de moro, o en “dragon dollars” (dòlars de drac, que els estudiants poden fer servir únicament a les cafeteries de la universitat), com a la University of Illinois at Chicago. A part d'això, no contemplen cap de les nostres peticions, i s'excusen dient que, clar, estem en temps de crisi. Bé, alguns potser sí, però la universitat no, que ha rebut rècord de donacions privades per, precisament, afrontar aquests moments econòmics difícils.
Ja ho veieu, no escrivim més perquè estem en plena lluita obrera. Graduate Employees Unite!

Apocalipsi Ara

2009-09-27T10:40:00.000-07:00

El (almenys meu) propòsit d'escriure com a mínim un cop per setmana no acaba de rutllar, però hi ha una raó: el meu ordinador nou de trinca ha sofert paràlisi de disc dur i l'hem hagut d'intervenir. L'operació (transplantament de disc dur) ha durat 5 minuts i ha conclòs positivament. Ara esperem que superi el postoperatori amb normalitat i puguem reprendre vida normal.
Això de l'ordinador només seria una anècdota emprenyadora, però jo crec que és un senyal indiscutible... la fi del món! Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Sí, sí. Crec que estem davant d'un cas similar al de les deu plagues d'Egipte. Fa un parell de setmanes vam tenir pluges torrencials i tempestes elèctriques com mai no n'havia vist. Estirats dins el llit miràvem els espetecs al cel i sentíem com retrunyien les descàrregues no gaire lluny d'on érem. Això equivaldria a la primera plaga (Èxode 7:14-25). Ja sé que la sang de la plaga original feia més impacte que les nostres pluges, però és que no vau veure la tempesta. Hauríeu flipat! A més, vam estar més de 12 hores sense llum, la qual cosa podria ser una novena plaga a deshora (la plaga que fa nou d'Egipte era la de la foscor, Èxode 10: 21-29).A continuació, el campus va quedar invadit per rosegadors, més concretament esquirols (i conills també, però no són rosegadors). Val, ja sé que em direu que sempre n'hi ha, però no ho descartem tant a la babalà, que pot ser un símptoma el fet que no els matés la pluja a tots. Això jo ho interpreto com la plaga dels amfibis (Èxode 8: 1-8: 15): amfibis, rosegadors, no hi ha tanta diferència realment. Finalment, estem patint la pitjor d'aquestes plagues: la dels mosquits. Bé, de fet no són mosquits mosquits, són afídids de la soja. Són petits i verds i formen eixams quasi mortífers. Inspires i te n'empasses (per boca, nas i ulls) una dotzena, estornudes i la meitat tornen al seu lloc. Arribes a casa i amb els que et surten dels cabells, de la butxaca i la motxilla, ja no pots ni seure al sofà. Sí, senyors, això seria la tercera plaga, la de polls o mosquits (Èxode 8: 16-19). Estarem alerta i us informarem de properes calamitats.

P.S. Si us ha sorprès el meu coneixement bíblic, sapigueu que ho he mirat tot a la Viquipèdia. Jo és que em pensava que només eren tres, les plagues, i pensava que ja havíem begut oli. Per això he consultat la font de tot saber.

Saint Tornem-hi!

2009-09-11T21:33:00.000-07:00

Que no haguem escrit en tot el sant estiu (des de finals d'abril, de fet) té certa justificació, perquè si aquest blog es diu “Blog in the yuesei” és perquè escrivim des del EUA, no des d'un altre lloc. Ara bé, que en tot un sant mes no haguem dit ni ase ni bèstia... Això ja són figues d'un altre paner.

Per esmenar l'error, faré un resum del més important que ha passat des que vam arribar la primera setmana d'agost. Bàsicament, els conceptes clau d'aquest mes són: xafogor, caos domèstic, desordre acadèmic, baralles amb el propietari del pis, festes i rebombori, Farmville i GRIP PORCINAAAAAAAAA!.

Xafogor: El Midwest americà deu ser la regió que amortitza millor els termòmetres. Entre estiu i hivern, recorrem tota l'escala, d'extrem a extrem. El cos no ho agraeix.

Caos domèstic: Oh que bé, un pis nou de trinca... sí, que bé: la rentadora tenia una fuita d'aigua que ens va costar 15 dies de no rentar roba i tot el terra inflat i aixecat. No teníem tamborets ni bústies (ni internet!!), l'extractor no xuclava, les manetes de l'aixeta promovien l'anarquisme i el menjador era com una sala VIP per a grills. Això va portar a...

Baralles amb el propietari: després de demanar amb bones paraules, suplicar, cridar histèricament, i amenaçar, vam aconseguir que ens ho solucionessin tot (extractor pendent) i que ens tornessin $50 del lloguer... Bé, i que a mi (Marianna) em coneguin tots els treballadors de la immobiliària i esbufeguin quan em veuen passar la porta.

Desordre acadèmic: En començar el curs, ens vam adonar que el Romà estava matriculat com a estudiant de màster de periodisme i jo, de llicenciatura de psicologia... Això es va solucionar sense sang, per sort. A part d'això, el Romà ja ha passat dues nits dormint poquíssim perquè no s'ho atrapa (això la tercera setmana, senyors!) i jo perdo el temps entre classe i classe perquè no m'adapto a l'horari nou, gaudeixo fent deures d'estadística (llastimós!) i enyoro (però poquet) ensenyar català.

Festes: No tot havia de ser dolent. A hores d'ara ja acumulem un bon reguitzell de festes: de benvinguda (dues del departament, una del sindicat d'estudiants-treballadors), de la inauguració de la casa que s'han comprat el Doug i la Lee i de l'aniversari de l'Iker (filòsof català). També hem protestat en un parell d'ocasions per aconseguir un sou digne i millor assistència mèdica (no vulgueu saber què ens passaria si tinguéssim un atac d'apendicitis...).

Farmville: Qui colló s'inventa aquestes coses tan addictives?! Ho dic seriosament: Facebook és una amenaça latent per al meu progrés acadèmic. Ja està, ja ho he dit.

De grip porcina, no n'hem tingut, però segons els càlculs de la universitat, 1 de cada 3 estudiants l'haurà patida abans de nadal; així que ja ho tenim coll avall. Oink oink.

I ara que ja hem trencat el gel, procurarem tornar a escriure ben aviat (i.e. abans de doctorar-nos).

P.S. També ens hem comprat un cotxe i tenim GolTV. També tenim una marmota al pati de darrere. I una planta que forma part d'un projecte de neteja mediambiental (o sigui, ni idea de què fot) que fa un soroll de nassos. I dues esglésies a menys de 100 metres de casa. I una botiga de productes internacionals on venen formatge de Maó, oli d'oliva lleidatà, nocilla turca boníssima i pistatxos destorrats.

Yankee no hay quién viva

2009-04-28T15:20:00.000-07:00

No em podia creure que allà hi visqués algú, quan vam anar a veure la primera casa amb la Marianna. I és molt fort que ho digui jo, que vaig compartir amb tres col·legues de classe el que devia ser el pis més infecte de Tarragona -a part del més "jugón" :D. Us recordeu dels lavabos de Trainspotting? Doncs no eren només els lavabos -on predominava més el groc que el blanc originari de la ceràmica-, sinó que tot l'immoble tenia aspecte de mas robat una i altra vegada. Al cap d'un minut va sortir d'una de les habitacions un noi que ben bé podia haver protagonitzat un dels anuncis de la FAD (Fundació d'Ajuda contra la Drogaadicció). I què us puc dir del soterrani, on per començar hi havia més cigarretes que terra. Menys mal que encara no es poden penjar olors per Internet, sinó aquest post seria no apte per narius sensibles...

Us recordeu d'un dels primers posts, on es queixàvem que rebíem visites per ensenyar el pis sense avís previ? Doncs sí, ja ens hem servit la venjança. I a l'ample. Durant quasi dues setmanes vaig visitar una mitjana de tres pisos diaris fins que vam decidir amb quin quedar-nos pel curs que ve. Ara, a l'hora de signar el contracte, ens hem assegurat d'introduir una clàusula que els obligui a avisar-nos amb 24 hores d'antel·lació abans que ens facin "allanamientos de morada" legals :D. A més, ens preguntaran si volem renovar el contracte anual dos mesos abans que s'acabi, i no dos mesos després de començar, com fins ara.

I us preguntareu: per què no us heu quedat amb el que teníeu? Doncs per diverses raons, a part de les que ja us he mencionat. Una és la companyia que el porta. Cada immobiliària té entre una i cinc queixes registrades a l'arxiu de la consultoria gratuïta de què disposa la universtitat. La nostra, més d'una trentena... :D Una altra és la falta flagrant de llum natural. Al menjador, inexistent. Sense rellotges no hi havia manera de distingir entre les dotze del migdia i les dotze de la nit. De fet, com que durant l'estiu no hi som el volem subllogar i quan pensàvem en l'anunci vam pensar en reclams com "ideal per vampirs!" o "tens fotofòbia? aquesta és la teva llar!" :D

Per això, la llum natural era una de les premises que havia de tenir el nou apartament. Al final n'hem trobat un de totalment nou a un preu igual o més barat que moltes de les relíquies i "cutchitrils" que vam anar a veure. És una mica més petit que el que teníem, però lògicament molt menys claustrofòbic. Una altra anècdota que em va fer pensar en les notícies de rebaixes, que sempre van acompanyades del típic consells "eviteu les compres per impuls": Per un dels pisos ens oferien un mes de lloguer gratis si signàvem el contracte (atenció!) 24 hores després d'haver-lo vist! Una oferta molt temptadora, que ens hagués fet molta ràbia no acceptar si després no haguéssim trobat pisos similars que costaven uns 200 dòlars menys cada mes...

Arizona, beibis!!

2009-04-05T10:53:00.000-07:00

El Google Maps deia que estavem a una hora en cotxe de Mèxic, però a vegades semblava que érem allà mateix. Sobretot quan vam anar al Barrio Viejo i vam veure imatges com la que acompanya aquest missatge o les que podeu veure aquí al costat, a la secció Curiosities. La veritat és que parant-nos-hi a pensar el que vèiem ben bé podia pertànyer a l'extrarradi deixat de la mà de Déu de qualsevol poblet de l'Espanya o la Catalunya profunda. Però el fet de trobar-nos allò a Estats Units li donava molt d'encant.
Quan a la Marianna la van acceptar per fer una conferència en un congrés a Tucson, Arizona, de seguida em van venir al cap tots els estereotips: "Que bé, jo vull veure cactus i desert, i passar set!!", vaig dir rient. Però la veritat és que no anava gens desencaminat. Al Google maps vaig clicar a "Satèl·lit" i vaig veure que de dalt es veia que era doncs això, una ciutat establerta al bell mig d'un desert. Només aterrar a l'aeroport, un munt de cactus enormes d'aquells que dibuixen a Lucky Luke, per exemple. I a les afores, carrers i carreteres envoltades d'arena i escassa vegetació.
De dins, aquesta ciutat de 500.000 habitants semblava una localitat normal i corrent on, segons el que em van dir després, algunes èpoques fa calor, altres molta calor i altres una calor que fon. Això sí, els cactus i altres plantes d'aquelles que es veuen molt de secà eren omnipresents en tot el paisatge urbà i no urbà. Fins i tot al mobiliari urbà. Per exemple, els pilars de ferro a costat i costat de moltes de les marquesines dels busos representaven cactus :) Fins i tot vaig passar una mica de set el primer dia fins que no vam arribar a la universitat i vam poder omplir les cantimplores, després de fer-nos un fart de caminar visitant les zones amb encant de la ciutat. Sí, sempre et pots parar a prendre alguna cosa, però això si tens la sort que la set no t'agafa quan estas a la punta d'una zona residencial on hi ha cases, cases i més cases jeje. Allò no era precisament la Rambla de Barcelona, on cada dos metres tens un bar per beure birres (a quatre euros) i aigües (a tres)... :D
També ens vam adonar que es tracta d'una ciutat molt bohèmia. No sé si existeix un baròmetre així, però d'haver-n'hi segur que té una de les tases de galeries cutres d'art per habitant més altes del país... Sense anar més lluny, l'alberg on ens vam allotjar donava mostres de tot això, tant per la decoració com pels inquilins. També n'era una mostra uns quants pidolaires que ens va demanar "Do you have any change?" (Tens una mica de canvi?) I no us enganyeu, no era precisament que tinguessin un bitllet gran i volguessin monedes jeje. Nosaltres ja teníem assatjada la nostra resposta, tant evasiva com verídica -almenys en el meu cas-: "Sorry, we don't work/we don't have any job..." (Ho sento, no tenim feina...)
Però no us vull donar la falsa impressió que allò no ens va agradar. A part del Downtown (el centre), la ciutat tenia encant i un clima perfecte. El campus universitari també era impressionant, i la conferència i tot el congrés van anar de perles. I el divendres a la nit, el carrer més pròxim al campus bullia d'ambient de festa universitària, i vam poder veure una bona mostra del "desfasse" que pregonen les pelis del gènere, amb baralles i bailoteos de perreo màxim inclosos :D

Màster amb pla Marshall inclòs

2009-04-05T10:20:00.000-07:00

ATENCIÓ LECTORS: Absteniu-vos de llegir els que ja us vaig taladrar amb la notícia via Facebook/mail. Perill de "Pfff joeeer que pesadet el nen amb lu del master!!" :D

Senyors, hi haurà Blog in the Yuesei per estona! Almenys, per dos anys més. La Universitat d'Illinois m'ha acceptat per començar el curs que ve un màster en Literatura Espanyola i Estudis Culturals. No només no hauré de pagar matrícula, sinó que a més em pagaran un sou amb què poder viure. A canvi, donaré tres hores de classe de català o de castellà a la setmana (Pel bé dels meus alumnes, espero que català.. :D). Seré el que li diuen un Teacher Assistant.
Això significa que per fi ja sé el que serà de la meva vida els propers anys. Ha costat moltes gestions i molt patiment per la incertesa de no tenir ni punyetera idea de què seria del meu futur immediat, però ha valgut la pena. Evidentment, a la Marianna l'han acceptat pel doctorat (no en vaig dubtar ni un instant) i a més li han donat una beca, o sigui que de moment l'oncle Sam s'està portant de perles amb nosaltres. Aquests dies estem buscant una casa per llogar per l'any que ve, que pagarem amb el nostre pla Marshall particular :D

Xiclets de sangria

2009-03-16T08:47:00.000-07:00

Us jurem que no és cap muntatge. L'altre dia la Marianna va anar a una fira i, entre moltes altres coses, li van regalar aquest paquet de xiclets Orbit de gust de "SANGRIA FRESCA". Si algun il·luminat acabat de sortir d'ADE tenia pensat inventar-los, que sàpiga que els americans ja se'ls han avançat. Ja ho havia sentit a dir que la sangria era més popular entre els guiris que entre els oriunds, però no fins a aquest punt. El primer xiringuito que els importi es pot fer d'or, senyors. Això sí, jo no els he provat però la Marianna en va tastar un i només el va poder aguantar mig minut. "Més que de sangria, tenen gust de ressaca de sangria", va comentar.

Llegendes d'Urbana

2009-03-14T17:03:00.000-07:00

Conèixer els secrets més ben guardats de la Universitat d’Illinois, ser partícip dels seus detalls més escabrosos i morbosos us glaçarà la sang. Però ara ja heu començat a llegir i no hi ha marxa enrere. Ahir era divendres 13, dia fatídic per als americans. En un dia com aquest, el diari oficial de la UIUC treia la pols a alguns dels seus records més ben sepultats. Conten les llengües del MidWest que aquesta universitat ha anat acumulant, al llarg dels anys, un bon reguitzell d’episodis tenebrosos i de zones “no go”*. (Quitxiquiu!! –soroll de llamp en una nit fosca–)
Una de les llegendes urbanes d’Urbana-Champaign menys conegudes se situa al laboratori de química Noyes, més concretament a la sala 19C. La descoberta d’una espècie de forat o pou cobert va fer pensar que es podia tractar d’una tomba. Per tal d’esperonar la brama, algun estudiant poc motivat intel·lectualment per les seves classes (és a dir, avorrit) va decorar el lloc misteriós amb una creu blanca i la foto d’un científic important de principis del s. XIX; cosa que, per bé que falsa de cap a peus, no deixa de fer mala ganya.
Per contra, la història que tot estudiant coneix és la del fantasma de l’English Building. Com l’altra, aquesta superstició ens transporta al segle XIX, quan aquest edifici encara no existia i, hi havia, en el seu lloc, una residència d’estudiants amb piscina. Fos per accident, fos per suïcidi (la història varia segons la font), una noia va morir-hi ofegada. Encara ara el seu esperit ronda per l’edifici, tot i que no és tot malícia: alguns estudiants opinen que ajuda a estudiar.
No totes les llegendes són de por, però. N’hi ha de, fins i tot, divertides, com ara la que tracta de l’Alma Mater, l’escultura símbol de la Universitat. Representa una dona, dreta davant d’una cadira, amb els braços oberts flanquejada per dos joves. El dia que un estudiant es llicenciï verge, s’asseurà. Molt allunyada d’aquesta història, els rumors que circulen al voltant de l’FLB** són intrigants (i basats en fets reals): sembla ser que amaga un “superordinador” i que l’edifici està construït de tal manera que si rebés algun atac, s’esfondraria cap enfora (per tal de protegir el superordinador, amagat al cor de l’edifici). La part verídica és que durant la Guerra Freda en aquest edifici es guardava un sistema anomenat “PLATO” que va permetre desenvolupar la comunicació online instantània. La cambra on es trobava aquest sistema hauria suportat l’atac d’una bomba atòmica.
Bé, ja paro i em poso a estudiar, que aviat tinc exàmens. Abans de fer-los, però, aniré a fregar el nas de l’estàtua de Lincoln que hi ha a l’entrada de Lincoln Hall, que diuen que du sort.
Si voleu saber-ne més, http://ccb.lis.uiuc.edu/Projects/storytelling/alesak/uiuclegends.htm

* Segons l’urban dictionary, una “no go zone” és una àrea restringida, on ni els militars o polis poden entrar.
** Foreign Language Building (on tinc el despatx i on ensenyo català).

Espanish is isy

2009-03-13T09:46:00.000-07:00

Em ve molta gent al cap, de fet, quasi tothom que conec. Però quan vaig pensar en la penya que es partiria el cul de riure quan s'assabentés que estic fent classes de castellà vaig recordar el Javi de l'institut, a qui en els descansos entre classe i classe li vaig deixar anar perles com "aún no he dinado" o "me sabe grave". No era la meva primera mostra de fluidesa amb el catanyol. La meva família sempre em recorda el cop que vaig rebatejar la "naranja" com a "toronja". Fa poc he descobert que a sudamèrica a l'aranja (el "pomelo") també li diuen "toronja", o sigui que de fet o no anava tant mal encaminat o la meva ocurrència va traspassar fronteres...
El cas és que qui ensenya català a la universitat és la Marianna, i a part que només hi ha vuit alumnes ho fa amb tanta passió que per aquí no hi trobaria via de negoci. Mireu si els hi agrada que volen crear un grup de conversa. Això és força comú aquí, sobretot pel que fa als idiomes: Els alumnes agafen la iniciativa i es reuneixen formalment un dia a la setmana per reforçar els coneixements adquirits sobre qualsevol assignatura, ja sigui creativitat publicitària, física quàntica, o català. Si al final la cosa arriba a bon port jo m'he ofert per dirigir el grup (sense ànim de lucre).
De moment us deixo aquí l'anunci per si sabeu d'algun americà que visqui prop de Xicago i vulgui aprendre castellà. He anunciat el servei amb cartells i flyers, però la competència per l'audiència és molt gran i al cap de dos o tres dies ja estaven tots sepultats per altres anuncis. També ho he penjat en alguns llocs d'Internet. De moment, però, l'únic que he rebut són missatges intrigants que d'una hora lluny fan tuf de Spam i altres de gent que, en una única frase, deia que estava "interessada en ajudar-me a mi" ¬¬ Però gràcies a les gestions de la Marianna, dilluns començaré a ensenyar a un alumne d'aquí que aquest estiu viatjarà a sudamèrica amb els Peace Corps, un grup de voluntariat. Mentre no arriben més ofertes, em sento com el Jerry McGuire, amb un únic client ("Enséñame la pasta!", "Ayúdame a ayudarte!"). I, com ell, m'estic volcant al cent per cent a que les classes que li faci a aquell tio siguin la hòstia. A veure si puc fer que el tio acabi plorant i dient-me que sóc el seu "embajador del quan" :D
Per qui no recordi què és el quan, és això: http://www.youtube.com/watch?v=X0fizqifumk

Kopako maratoia!! (Marató de Copa!!)

2009-03-05T07:45:00.000-08:00

Encara que pel títol ho pugui semblar, el post no va de borratxeres. Bé, hi ha una bona dosi de mam, però no és el motiu principal de l'escrit :D
Primer de tot, anunciar-vos que ja torno a ser als Yuesei. Aquest cop, el viatge va transcórrer sense cap incidència remarcable. L'avió s'enlairava un divendres a les 7.30 del matí de Barcelona, o sigui que vaig decidir sortir de festa per la nit (gràcies Marc!), per arribar ben cuit i dormir la mona a les altures, entre els núvols. L'estratègia va funcionar. Em vaig passar la meitat del viatge planxant l'orella i l'altra meitat llegint, mirant pel·lis, menjant i bevent vi blanc (gràcies British Airways!). El cas és que quan vaig arribar a Xicago no tenia la sensació d'haver-me passat gairebé un dia sencer assegut o fent corredisses per passadissos d'aeroports. En arribar a Urbana, la Lee i el Doug em van rebre amb un globus d'una granota que després del sopar vam batejar com "Rauxa", que penjava d'una ampolla de cava californià. De moment la tinc a la nevera esperant un anunci que m'agradaria poder celebrar aviat amb tots vosaltres. El dilluns començaré a treballar, ja us ho explicaré en un altre post.
A part d'això, el més remarcable va passar ahir, en unes semifinals que han desembocat en el que per mi ja significa un duel fraticida. Vaig veure al Facebook que l'Olatz, una amiga de Gernika, buscava algú per compartir l'Athletic-Sevilla. Normalment els partits del Barça aquí els miro sol per l'ordinador en streaming, cridant a l'aire o contenint-me perquè la Marianna no em recordi que "els veïns es pensaran que estem bojos!". Per tant, el pla de veure-ho en companyia i en un bar mexicà amb pantalla gegant em sonava a música celestial. Quan vam arribar va resultar que al bar ja no tenien GolTV, però al final el resultat encara va ser millor. Vam comprar un pack de 12 Jeinequens i corrents cap a casa seva. Pel camí l'Athletic va inaugurar el marcador, i un cop allà entre el meu ordinador i el seu vam poder veure els dos partits. Els canals d'Internet anaven caient cada dos per tres, i per això alguns trossos els vam veure en castellà, altres en anglès, i la part final en un idioma indeterminat que ens semblava txec o alguna cosa per l'estil... No us penseu que no vaig provar d'escoltar-ho també per Rac1 i CatRadio, però vaig desistir perquè no estava sincronitzat amb la imatge. Vam celebrar cada gol de l'Athletic com si fossin d'una final de la Champions, llençant crits en castellà, anglès, català i basc. Els que passaven per allà devien pensar que féiem una missa negra, com a mínim. I després el Barça. Qui ho havia de dir a l'inici de la vetllada que patiríem més amb el segon partit que amb el primer. Un gol anul·lat, un penal aturat (sí, Isma, gràcies Tau Pai Pai!! :D)... Després de la vaselina de Messi ja vam poder païr que el proper 13 de maig la trobada serà igual o més intensa, però menys amistosa. Potser ens hauran de separar amb un dispositiu de seguretat, i ens hauran de registrar abans d'entrar al saló per veure si portem bengales o alguna cosa pitjor. De moment, aquest dissabte podrem viure'n un aperitiu. Això sí, jo ja li he dit que fa un mes potser no, però ara mateix firmaria que el Barça guanyés la Lliga i l'Athletic la Copa. La paraula triplet és molt bonica, però fins que no tinguem cap "pàjar" en mà, només és una paraula.
Eskerrik asko, Olatz!!

Gràcies a déu que estem vius

2008-12-02T19:57:00.000-08:00

Ha estat una setmana intensa, com ja podeu veure. Per tercer cop, repetiré que Acció de Gràcies és una festa cabdal per als americans. El que ignoro és d'on sorgeix aquesta rellevància, si de la gratitud ancestral dels colons envers els indígenes que s'ha anat transmetent generació rere generació, o bé del que passa després d'Acció de Gràcies. No em refereixo al fet que la majoria de famílies passen una setmana després del dia assenyalat menjant entrepans de gall dindi; vull parlar del Black Friday. Sono esfereïdor, oi? Ho és. Després del gran tec i fart, les famílies ja comencen a mentalitzar-se per al que els espera el dia següent: un dia intens de compres. Durant un dia, les botigues peten els preus, de manera exagerada, sobretot en articles d'electrònica, mobles, etc. Les botigues obren entre les 4 i les 6 del matí i la gent ja fa cua hores abans. Moltes ofertes són limitades a un cert nombre d'unitats, per tant, es tracta de tenir una bona estratègia: a quina botiga anar primer, per quina secció començar... En un altre episodi més d'exploració sociològica de la cultura americana, vam dirigir-nos (a mitja tarda) al centre comercial. Decebedor, francament decebedor. Jo esperava baralles, estirades de cabells, crits, cues impressionants... res de tot això. Hi havia gent, sí, però moltíssima menys de la que pots trobar dues setmanes abans de Nadal en qualsevol botiga de Catalunya. Tanmateix, ens van convèncer els preus de la roba i ens vam ben firar tots dos. Una mica a l'estil Pretty Woman, vam arribar a casa carregats de bosses fins dalt de tot i exhausts.

He d'afegir que durant la nostra tarda de consumisme compulsiu vaig confirmar el que ja us havia comunicat fa uns mesos: els animals domèstics són part integral de la família. Una tradició ben arrelada en aquest país (i que s'està exportant a Catalunya) és la de contractar un pobre pelacanyes que, amb una panxa de pega i una barba sintètica, es va asseient els marrecs a la falda, en recull les cartes i s'hi posa bé per a la foto. No subestimeu la vessant comercial de tot això: l'elf que fa les fotos és un professional que no treballa per amor a l'art. Les fotos amb càmera pròpia estan prohibides, no cal ni dir-ho. Doncs, al centre comercial, em va caure a les mans un tríptic que em va fer al·lucinar: s'anunciaven els dies de la visita del Pare Noel al centre, bé, els dies en què el Pare Noel rebria les mascotes de la família! No em vull ni imaginar la cua de persones amb els gossos i gats als braços (segurament disfressats amb motius nadalencs) esperant que un Santa Claus cobert de pèl de dalt a baix els agafi la mascota en braços per fer-ne una foto que, amb tota seguretat, adornarà la repisa de la llarg de foc pels segles dels segles.

Sopar graciós

2008-12-02T19:55:00.000-08:00

Acció de Gràcies s'escau el quart dijous de novembre, o sigui, dijous passat. Una companya de classe argentina però americanitzada al 100% va proposar-nos de celebrar-ho junts. Seguint el proverbi xinès de "com més serem més riurem" vam decidir convidar uns amics, l'Olatz i el Fer, ella basca i ell valencià, a afegir-se a l'àgape. Posats a celebrar una festa americana, ja podíem fer-ho amb tots els ets i uts, no? Això vam fer, bé, però amb una mica de trampeta. Com ja hem dit, Acció de Gràcies és una de les festes més importants per als americans. Les famílies comencen a cuinar a les 6 o a les 7 del matí. El gall dindi mitjà que compra una família pot pesar tranquil·lament uns 8 kg. Imagineu quanta estona ha de coure aquesta ferassa! A més, té truc: s'ha d'anar "regant" amb greix cada 30 minuts. A nosaltres, tot això ens va semblar una mica excessiu, així que vam comprar el gall dindi precuit. Val a dir que, tot i això, encara el vam tenir 3 hores llargues al forn. Preparatius a banda, el sopar va ser tot un èxit. Evidentment, el plat principal era el gall dindi, que vam acompanyar amb puré de patates, mongetes tendres, salsa de cranberries, el farcit del gall dindi (una mica a contralògica, el farciment del gall no es posa dins...), panets calents sortits del forn i un Rioja (i altres vins americans). On ens vam desviar de la tradició va ser a l'hora de les postres. Vam substituir el típic pastís de carbassa o de nous de pecan per uns brownies deliciosos que va fer l'Olatz i galetes de gingebre.

Acabat el sopar (cap a les 8 del vespre), vam fer una ronda d'UNO. Últimament ens hi hem aficionat molt. Vam jugar-hi fins que en vam estar ben farts. Com que no teníem cap més distracció, vam haver de fer córrer la imaginació i vam acabar jugant a un pictionary imaginari. En parelles, el Romà i el Fer contra l'Olatz i jo, havíem d'endevinar títols de pel·lícules. El moment culminant de la vetllada va ser quan el Romà se li va ocórrer la brillant idea de fer-e dibuixar "Goril·les a la boira" perquè l'Olatz ho encertés. Mireu el dibuix i jutgeu. Per estrany que pugui semblar, l'Olatz no ho va encertar i l'únic que se li va ocórrer va ser "pandes" i "balenes"...

Gràcies per les vacances!

2008-12-02T19:50:00.000-08:00

La setmana passada vam fer vacances. Era Acció de Gràcies i, per als americans, és una festa del calibre de Nadal per als catòlics. La universitat es va convertir, per una setmana, en un desert, un desert blanc, perquè ja hem presenciat la primera nevada de la temporada. Nosaltres també vam decidir fugir, almenys per un parell de dies i l'aventura ens va sortir prou bé. Dilluns de bon matí ens vam plantar a l'aeroport per recollir el cotxe que havíem llogat. Aquí va succeir el primer episodi digne de menció: quan el Romà va voler engegar el cotxe, es va adonar que no sabia conduir cotxes automàtics... Vam fer uns quants intents o batzegades i vam anar marxant. Tot i això, vam haver de fer unes quantes milles abans d'arribar a controlar el fre. Sortir de Champaign no va ser bufar i fer ampolles. Per alguna raó que desconeixem, els americans són més aviat parcs en senyalització, fins al punt que o tens GPS o estàs perdut (literalment). Tot i així, al migdia arribàvem a Cahokia Mounds, antic emplaçament de la comunitat índia prehistòrica més gran al nord de Mèxic. Mala sort: estava tancat i feia un vent que no paràvem d'enrampar-nos. Vam deixar-nos de falòrnies i ens vam dirigir a Saint Louis, Missouri.

Saint Louis és famós per diverses coses: el riu Mississippi, l'arc que simbolitza la porta d'expansió a l'Oest americà, així com per ser seu dels Cardinals (un equip de béisbol conegut) i per ser una de les ciutats més perilloses dels EEUU. Això últim ho vam saber quan ja n'havíem marxat, cosa que s'agraeix. Com a bons turistes fugaços, només arribar ja vam fer cap a l'arc. No us imagineu un arc de triomf a la romana, no. És més aviat un arc catenari, rotllo Gaudí, de metall i molt molt alt i gros. Tan gros que s'hi pot pujar. De cada pota surten uns ascensors-ouets que grinyolen com una mala cosa i que et fan desitjar no haver anat mai a espetegar a Saint Louis. Valents com som, vam pujar-hi, almenys per fer les fotos de protocol i poder dir que hi vam ser. Per recuperar-nos de l'ensurt, vam decidir anar a sopar (recordeu que aquí se sopa a les 6) i vam tastar un dels plats típics de la ciutat: raviolis farcits de carn i torrats.L'endemà encara vam tenir temps de visitar l'estadi dels Cardinals i fer-nos fotos amb les escultures de bronze dels jugadors famosos que decoren la vorera d'entrada al camp. Després d'una visita ràpida a l'estació més antiga de la ciutat, ja vam decidir tornar a casa, rebentats i espellifats. I això que no s'hi valia a badar: havíem d'agafar forces a tota vela per al SOPAR.

Obama's Eleven

2008-11-11T09:27:00.000-08:00

Ens imaginàvem que tard o d'hora hi hauria referències de la victòria de l'Obama a les sèries d'humor, però no fins a aquest extrem... La nit després de les eleccions, vaig posar Comedy Central, on començava South Park. Vaig tenir una sensació de déja-vu quan vaig veure que l'inici del capítol era la versió en dibuixos animats del discurs que el president electe dels Estats Units havia pronunciat unes 20 hores abans, amb alguns retocs. Però només va ser el començament d'un capítol realment tronxant i molt sorprenent tenint en compte la immediatesa de les referències. Suposo que ja devien tenir embastades dues versions diferents depenent de quin candidat guanyés, o simplement veien tan clara la victòria del candidat demòcrata que el dia anterior només els va faltar afegir la part del discurs.

Després de dirigir-se als seus simpatitzants, l'Obama se'n va sol al seu despatx i allà s'hi troba el seu rival a les eleccions. "Senator McCain?", diu. "Senator Obama?" respon. Al cap d'uns segons, al guanyador se li escapa el riure, i es comencen a partir la caixa els dos junts (al video, a partir del 3:30) perquè han complert el primer pas de la seva missió. I es que a partir d'aquest moment es destapa una trama en què McCain, Barack i Michelle Obama, Palin, i alguns dels seus respectius assessors formen part del mateix equip. Emulant George Clooney, Brad Pitt, Matt Damon i companyia a Ocean's Eleven, el seu objectiu és una joia valorada en 210 milions de dòlars i per accedir-hi només es pot fer des d'un passadís que connecta amb la Casa Blanca (Per cert, només amb anuncis de televisió Obama s'ha gastat 205 milions en la campanya... :-D).

La trama transcorre en paral·lel a una altra (la que em va agradar més), on es mostren reaccions desorbitades dels simpatitzants d'un i altre candidat. Els primers organitzen tal bacanal que els nens petits truquen a la policia per queixar-se del soroll, i els segons es refugien en una mena de búnquer pensant-se que després de la victòria d'Obama s'acabarà el món. Us adjunto el vídeo YouTube de la primera part del capítol. Si us animeu a veure'l sencer, també hi ha penjades les altres dues parts. És en anglès, però algunes imatges i expressions no necessiten traducció. Resumint, una obra d'art tenint en compte la immediatesa, la crítica àcida i, sobretot, el fart de riure que ens vam fer.

Sí, ha pogut

2008-11-04T20:38:00.000-08:00

Deu del vespre, una cervesa en una mà, un tros d'empanada argentina a l'altra, i bona companyia. Tots els ulls centrats al televisor, que mostra el compte enrere per anunciar el que sembla inevitable. Les meses dels darrers grans estats es tanquen i es veu un gran titolar: Barack Obama, president electe dels Estats Units. El "Yes we can (sí, podem)" s'ha fet realitat. La victòria ha estat aclaparadora segons el sistema electoral d'aquí, on el que compta és en quins estats guanyes i el seu pes electoral (338-156 ara mateix). Però en realitat la diferència en vots totals ha estat mínima (52%-47% ara mateix).

Ens sentim lleugers, conscients que estem vivint un moment històric i que ho estem fent al rovell de l'ou, a només dues hores del quarter general dels demòcrates: Xicago. Que d'aquí uns quants anys els llibres de text parlaran d'això i podrem dir que nosaltres estàvem allà. "La feina del meu pare no va ser en va", diu orgullosa Bernice King, la filla de Martin Luther King, envoltada per una multitud enfervorida de seguidors del primer president negre dels Estats Units. Com diu la portada del Periódico, "Ja no és un somni". En un discurs ben emotiu, Obama ha cedit aquest instant tan especial com a resposta a tots aquells incrèduls que encara qüestionaven el somni americà: tot és possible aquí. Sabem que potser les coses seguiran igual, però sí que hi ha motiu de celebració: no només han escollit un negre, també el candidat que ha demostrat tenir més sentit comú. No en necessitarà gaire per superar el llistó del seu predecessor, però sí per afrontar els temps que vénen.

Qui avisa no és traïdor

2008-10-29T19:33:00.000-07:00

Hi ha gent que no suporta les festes populars. No les toleren; les odien, les detesten, les abominen. Cada celebració és com un àpat massa abundant mal paït. És una indigestió cumulativa que es manifesta en frustració i recel contra aquells que celebren les festivitats amb alegria.

Si la festa detestada és del tipus de l’11 de setembre o la castanyada, l’individu amb fòbia a les celebracions populars només s’ha de refugiar a casa, tancar porticons i persianes, i apagar la televisió el dia assenyalat. Ni se’n farà ressò. Ara bé, si la festa és un Halloween a l’americana, res que pugui fer no impedirà que s’hagi d’encarar amb manifestacions de la festa durant mesos dia sí dia també. No és una exageració: des de finals d’agost les botigues ja preparen la campanya de la festa dels morts; les fraternitats i sororitats (grups d’estudiants) plantifiquen carbasses a les portes de les cases ja a principis d’octubre; els centres culturals organitzen concursos de buidar carbasses i caramelitzar pomes, projeccions de pel·lícules de terror o competicions de videojocs de por... És a dir, la festa de Halloween és ben present a la cultura americana des del moment que comencen les classes fins al moment de pronunciar l’últim trick or treat (“malifeta o llaminadures”, l’expressió que utilitzen els nens quan van a recollir caramels de porta en porta).

Deia que certes persones tenen aversió a manifestacions culturals del tipus de Halloween. Pel que sembla, a més, una d’aquestes persones ronda per Urbana-Champaign. Us preguntareu com ho sabem. Doncs perquè ara deu fer un mes obria portada del diari local la notícia que s’havia trobat un anònim en un dels lavabos de la biblioteca de la universitat. L’autor de la nota avisava que la nit de Halloween (aquest divendres) dispararia algú al carrer Green, que és el carrer que travessa el campus de la universitat de cap a cap, i que és el carrer que mena a casa nostra. També confessava que havia disparat un cotxe la setmana anterior a Champaign (cosa de la qual realment la policia tenia constància) i descrivia les característiques de l’arma que utilitzaria, suposo per allò que la gent pot voler saber “de quin mal ha de morir”...

És possible (com pensa el Romà) que no sigui res més que un intent maldestre d’aconseguir que es cancel·lin les classes, però això de moment no ha passat i la policia ja ha enviat un parell d’emails col·lectius alertant de l’amenaça i recordant que cap lloc és prou segur. Es recomana que ningú dugui disfresses que incloguin armes de joguina per no contribuir a augmentar el pànic i que tothom sigui tan previngut com pugui. I es queden tan amples. Només els faltava afegir un have a happy Halloween and enjoy the shooting! (“passeu un bon Halloween i gaudiu del tiroteig!”).

Crec que l’únic remei és disfressar-nos mentalment de creients i resar per no ensopegar, de camí cap a casa, amb cap tarat armat fins a les dents i amb ganes de passar comptes.

Foto: Divendres passat ens van donar carbassa... i la vam buidar!

Té, un rifle. I de regal... 20.000 $!!

2008-10-20T17:37:00.000-07:00

"Ei, noi, problemes amb el pagament de la matrícula? Ho entenem, i és que 26.000 dòlars l'any no està a l'abast de qualsevol butxaca... I si a això li sumem el pis, el menjar, els llibres... uff!!Però això no ha de ser cap impediment perquè els teus somnis es facin realitat, vailet. De cap manera! Nosaltres convertirem aquesta muntanya que us separa a tu i al teu títol de graduat en un granet de sorra. Vine amb nosaltres. Sí, sí, ara mateix. Allista't a l'exèrcit i et pagarem el 100% de la matrícula, a banda del teu sou, clar. Tu estudia, que paga l'oncle Sam. Vinga, no t'ho pensis més, de moment té, agafa aquests 20.000 dòlars i canvia't les sabates, que les tens molt gastades. O millor encara: compra't un cotxe home! Què et sembla? Va va, tirarem la casa per la finestra. Vés a parlar amb el reclutador i, només per deixar-te menjar el coco una estona, et regalem una samarreta i... tatxan! el nostre DVD American Hero!" Es deuen pixar de riure quan veuen el lema Aprenderás un oficio de l'exèrcit espanyol :-D

L'altre dia, mentre parlaven de les possibles sortides al conflicte de l'Iraq, els dos candidats a vicepresident recordaven que tots dos hi tenen un fill. Quina coincidència! No. Estan pertot arreu. Us imagineu algú de la URV anant a classe vestit amb l'uniforme de l'exèrcit espanyol? Doncs per aquí n'està ple. I de tots els tipus. El de l'Army, el de l'Air Force, el dels Marines i el més divertit de tots: el de la Navy. Recordeu el vestit completament blanc amb gorret que portava el Popeye? Doncs ben ben igual! hehe. Es veu que no només està ben vist, sinó que l'exèrcit els premia si van a classe ataviats amb l'uniforme. Si ets un soldat, ets el putu amo, i només et veuran amb recel els quatre hippies radicals terroristes antipatriotes... I la publicitat de reclutament, fins a la sopa. Flyers a la universitat, anuncis a la tele a tota hora, pàgines als diaris. Bé, ja ho sabeu vosaltres, la nostra tele n'està ple, de sèries i pel·lis que publiciten l'exèrcit americà. La més curiosa me la vaig trobar aquest diumenge. Estava mirant el Barça per Internet, en un canal americà anomenat Gol TV. Arriba la mitja part, i em posen un anunci en espanyol sudamericà: "Tu nos diste la fortaleza. Nosotros te damos la fuerza del Army..."

"Dutxes" de gats

2008-10-14T08:39:00.000-07:00

Des d'avui, la Marianna s'incorpora a l'equip de redacció de Blog in the Yuesei. Aquest és el seu primer missatge:

Quan una dona americana està embarassada, és costum que les amigues li organitzin una mena de festa que s'anomena "baby shower" (també hi ha la "bridal shower", abans del casament, una espècie de comiat de soltera). En aquesta celebració, les amigues i parentes de la futura mare es reuneixen per portar regals a l'embarassada. Si heu vist "Shrek 3", us sonarà el moment en què la Blancaneus regala un nanet a la Fiona. Aquella escena representa una "baby shower". Ara deu fer un mes llarg vaig participar en una "shower", però atenció! Era una "cat shower". Ja sabeu (i si no ho sabeu, us ho explico) que els americans adopten els animals domèstics. Són part de la família fins a tal punt que els meus alumnes els incloïen a l'arbre genealògic com a germans! A vegades, fins i tot en parlaven abans que dels tiets o dels avis... Entendridor, oi?

Doncs bé, tornant al cas de la "cat shower", una companya de classe va decidir adoptar una gateta i, després de fer tots els tràmits, pagar la taxa corresponent, demanar permís al propietari del pis on s'està (i altra cop abonar més taxes) i esperar un parell de setmanes, finalment se la va poder endur a casa. L'endemà de l'arribada de la nouvinguda, la Lindsay, la mare novella, ens va convidar a casa seva. Evidentment, la gateta va rebre tota mena de regals: ratetes de peluix, làsers, llaminadures per a gatets, etc. La festa va anar més o menys així: vam arribar, vam fer veure (almenys jo) que ens desvivíem per veure la gateta, vam fer les preguntes de protocol (s'enyora?; menja bé?; no està molt primeta?; se li han curat ja els punts de l'esterilització?; com es diu?...), vam donar els regals i la resta de la vetllada (tres o quatre hores més) la vam dedicar a parlar de la gata. Les altres convidades de la festa, totes mares d'animals, van poder aconsellar la mare primerenca en temes tan diversos com quin és el millor menjar, com se'ls han de cuidar les ungles, com evitar que s'enfilin a tots els mobles i si s'ha de permetre que dormin sobre el llit o no. No va ser la celebració més interessant de la meva vida, ho he de dir. Però va ser un bon exercici per conèixer més a fons la idiosincràsia del poble americà.

Nota: el Romà i jo estem convidats a un concurs de disfresses de Halloween per animals. No ens disfressarem, no. Ja us en farem una explicació.

Foto (feta pel Romà): Un gran salt del "Chico", el gat preferit de la Lee, mare de família felina numerosa (en té cinc en total).

Olivers, Benjis, Castels, Naranjitos...

2008-10-08T15:18:00.000-07:00

No són pas els primers partits multinacionals que he jugat. Qualsevol que li agradi aquest esport i hagi passat un estiu en alguna platja de la Costa Daurada haurà acabat prenent part en un matx amb presència (o, sovint, majoria :-D) d'anglesos, alemanys, italians, francesos etc... Però aquests per mi signifiquen molt. Perdre'm la meva patxangueta setmanal era una cosa que ja tenia bastant coll avall quan pensava en venir aquí, i em feia bastanta ràbia. Per això, quan vaig conèixer el valencià Fernando i em va dir que cada diumenge quedaven uns quants per jugar, devia deixar el terra del bar ben xop de baba. No m'havia portat les botes, ni tan sols bambes esportives. Però hi hagués anat fins i tot amb sabatilles, si fes falta... No els conec a tots. Encara he d'implantar la sana costum de la cerveseta post-partit :-) i tenir més soltura amb l'anglès. Però en aquesta foto que jo sàpiga hi ha almenys representants de França, Líban, Anglaterra, Sèrbia, Alemanya, Estats Units, Itàlia, València... i també dos asiàtics que encara no sé ben bé d'on són. Un sé que es diu Kao i és un davanter collonut...; i l'altre és un d'aquells que, com Park Ji Sung, sempre està a tot arreu.

No hi ha tiros del tigre ni catapultas infernales ni coses d'aquestes, però el camp sí que sembla que no s'acabi mai, com el de la sèrie japonesa. Es porten unes porteries desmuntables (per cert, del tamany d'unes de hockey) i tenen la costum de posar-ne una al "quintu pinu" de l'altra. A més, no hi ha fores ni córners, perquè no juguem en un camp marcat. Però no és pas perquè no n'hi hagi! El passat diumenge el punt de trobada era Florida Fields (els camps de Florida, un carrer). Vaig pensar "deu haver dos pistes de futbol sala cagades", i quan vaig arribar allà em vaig trobar una zona enorme amb una desena de camps de gespa natural (no exagero), i en tots ells s'hi estaven jugant partits de futbol femení i categories inferiors, i tots ells amb desenes d'espectadors enfervorits. I el Fernando em va comentar que es va estar mirant per jugar amb l'equip oficial de la universitat, però que per entrar has de fer unes proves físiques, i que tots els que hi ha allà estan forts com a bous. O sigui que si la selecció catalana vol jugar contra Yuesei (si li deixen), com més aviat ho faci millor! :-D

Passo passo, que veuré el piset...

2008-10-05T10:37:00.000-07:00

Tu i la teva parella esteu al sofà. Mentre es cou el dinar, us heu anat acaramelant i la cosa ha anat pujant de to... Quan esteu en plena feina, sentiu un soroll de claus, i al cap d'un segon s'obre la porta i entra un grup de persones, amb total impunitat, i es queden embadalides observant l'escena. L'únic que podeu fer és incorporar-vos ràpidament en una posició una mica més digna, mentre dieu "passin, passin, que veuran el piset". No ens ha passat, però això que he explicat no seria cap disbarat.

L'altre dia vam rebre una carta de Barr, la nostra immobiliària. Ens avisaven que, a partir de l'1 d'octubre, cada dia a les dotze del migdia poden venir a ensenyar el pis. Tenim contracte fins a l'agost de l'any que ve, però una de les seves clàusules innegociables és que poden entrar al pis quan els roti, sense avís previ. De fet, la carta és una mera formalitat. Sí, com ho sentiu, és un acte de cortesia... :-D No necessiten cap excusa per agafar les claus que tenen allà, anar cap a casa teva i entrar-hi qualsevol dia a qualsevol hora. No és que siguem llogaters d'una immobiliària despietada, i que hagin posat aquesta clàusula en lletra petita i escrita amb suc de llimona en un cantó dels contractes. És la pràctica habitual als Estats Units (almenys, en aquest estat...) L'any passat la Marianna va trobar-se amb mitja dotzena de visites de possibles futurs hostes, i això que va renovar el contracte al novembre! I això sense comptar les que van fer quan ella no hi era...

En tot això, només hi ha un avantatge. Si s'ha de fer una reparació al pis, no cal que concertis una hora que us vagi bé als dos. Els avises i quan els va bé vénen els operaris a arreglar-ho (evidentment, a càrrec de la immobiliària). Una altra cosa és que ho facin millor o pitjor. I és que la faraònica millora de la nostra banyera va necessitar una desena de visites, i encara es van deixar de collar dues peces de les aixetes. A part d'això, els hem enviat una llista de millores que necessita el nostre pis. I quan vinguin a ensenyar-lo, tindran guerra... Ens estem plantejant posar una nota pels possibles visitants que vinguin a veure el pis. Els direm les reparacions que hi ha pendents, i també que a la seva pàgina web la immobiliària diu que solen venir a arreglar-ho en un parell de dies, i que els vam avisar fa dues setmanes. De moment, per si de cas, les dotze és l'hora dels Teletubbies: ben mudats i sense obscenitats... 8-)

Sales de becaines a la universitat

2008-10-01T15:27:00.000-07:00

Imagineu-vos que estem al campus de la URV. Hi ha un edifici sencer de les dimensions de la planta baixa de la facultat de Lletres i, majoritàriament, està al servei dels alumnes. A dins us hi trobeu (entre moltes altres coses) no un, ni dos, sinó tres espais que tenen com a única funció el repòs dels alumnes en les seves hores mortes. S'hi està de puta mare: climatització, moqueta, i una trentena de còmodes sofàs i butaques. Alguns estan ocupats per un únic alumne, estirat amb els peus damunt del sofà (com es pot veure a la imatge). Tot i això, els mobles estan intactes. L'estat és impecable. L'únic desgast és el del pas del temps. Entres dins, i tothom està en silenci. El nivell de so no supera mai el murmuri. Alguns estan treballant amb l'ordinador en silenci, i altres dormint amb la bossa al costat (a la imatge, uan mor taim), deixant-la a l'abast de qualsevol que passi per allà. Evidentment, això no és la URV ni cap universitat catalana. És l'edifici de la Union de la Universitat d'Illinois i, sí, és pública. I tot això passa sense que hi hagi cap segurata enlloc, ni tan sols a l'entrada de l'edifici, ni del campus (de fet, és difícil de saber on comença i acaba el campus). Reflexionant-hi, em vaig adonar que això seria impossible a Catalunya:

Suposem que tenim l'espai, els recursos i la voluntat dels gestors de destinar-los a això. A no ser que hi hagués un Robocop en cada un dels espais que tingués la missió de garantir que es respectessin aquestes regles, seria impossible que les complíssim. Donat el nostre índex d'hores petades, imagino que les sales estarien sempre a rebentar. Hi hauria les típiques discussions de "és que aquests estan ocupats!!". A ningú se'ns passaria pel cap de dormir. Tampoc ho aconseguiríem perquè estaríem fent xivarri i rient. I si ho aconseguissim, vindria algú a despertar-nos amb un "perdona, és que no hi cabo". Si posessim els peus sobre el sofà, el de davant ens cridaria l'atenció, mentre dibuixa al posabraços un cor amb les inicials d'ell i la seva parella; el símbol antinazi; l'estelada; o culs, polles i conys. Perquè, evidentment, al cap de quatre dies els sofàs tindrien estrips, rascades, i quilos i quilos de tinta :-D

Estelada Made in Yuesei (by gringos!)

2008-09-28T18:26:00.000-07:00

"Com és que no parles quasi mai castellà amb la Marianna?", li va preguntar un dia el Doug (Douglas) a la Lee. Ella és una companya de classe de la meva xicota, que està estudiant aquí un màster en lingüística espanyola -vol fer un doctorat en romàniques, però primer ha de passar pel tub-, i el Doug és el seu xicot. "És que ella no se sent espanyola, se sent catalana", va contestar-li. "De veritat? Això és fascinant!", va respondre.
L'altre dia vam anar a la biblioteca pública d'Urbana. És una passada, plagada de sofàs, ordinadors i, evidentment, llibres. Hi treballen unes 75 persones, i té més d'un miler de visitants diaris. No està gens malament per un poble de les dimensions de Cambrils... A més, està en el lloc 21 en el rànquing de les 6.000 biblioteques públiques americanes.
Mentre la Lee i la Marianna estudiaven a baix, i jo me les enginyava per poder veure l'Espanyol-Barça per l'ordinador, el Doug va pujar al pis de dalt a a fer "un petit projecte de recerca". Al cap d'una estona, va baixar amb el full que es veu a la foto, per sorpresa meva i de la Marianna. Us he de confessar que jo no sóc nacionalista (això és una altra història: en resum, em sento molt més pròxim a la identitat catalana que a qualsevol altra i m'ofenen els atacs deliberats contra ella, però em considero ciutadà del món i no crec en les fronteres). La Marianna es queixa i diu que tampoc, que ella és independentista (o en tot cas nacionalista funcional). Però el cas és que a tots dos ens va fer moltíssima il·lusió, i ho hem penjat al menjador. Sí, ja ho hem vist, hi ha dues faltes a "lluita" i "perd", però és una mera anècdota comparada amb el gest. Hauríeu d'haver vist les nostres cares en el moment de rebre el regal, devien ser semblants a les que féiem quan els "reixus macs" ens donaven caramels a les mans.
:-D

El meu barri vota Obama

2008-09-25T13:59:00.001-07:00

Tot i que ho pugui semblar, el que veieu a la imatge no és un dispensari de banderoles gratis, ni una plantada de pancartes en els moments previs a una manifestació. És el jardí d'una casa que està a uns 50 metres del nostre apartament, i propietat d'una família que, o està afiliada als demòcrates, o té un fetitxisme amb el material de campanya d'aquest partit... El primer cop que vaig venir va ser el setembre de l'any passat (per cert, vaig volar l'11-S, ahí mis huevos :-D), i ja tenien plantada la de la Julia Rietz -la quarta per l'esquerra-. I a mesura que s'ha anat acostant la data, s'hi han anat afegint nous personatges, ara encapçalats per l'Obama.
Illinois és la pàtria del que apunta a ser el primer president nord-americà negre i, a més, té una llarga tradiciò prodemòcrata. I això es nota al meu barri, on encara no he vist cap banderola del McCain ("digo, aleluya!" jeje). Podeu pensar "buenu, és que els de dretes s'acostumen a amagar més les seves tendències que els d'esquerres". Però això és ianquilàndia, i aquí a la gent no se'ls cauen els anells per dir públicament que són de dretes, antiabortistes, propena de mort, etc... Les eleccions estan a tot arreu: només arribar, a la ràdio de l'autobús -o més aviat furgoneta, recordeu? :-D- que em va portar fins a Urbana van estar bona part del viatge parlant de la campanya.

I l'altre dia, el sindicat d'estudiants-treballadors de la universitat va enviar un correu massiu demanant el registre per votar a les eleccions, recreant el cèlebre "I WANT YOU... for U.S. army":

(VULL QUE... us registreu per votar! Mentrestant, aneu a la reunió de membres (del sindicat), i ajudeu-nos amb el web! Però no cal que us allisteu a l'exèrcit... això és cosa vostra.)

Els busos hi posen el suspens

2008-09-24T07:23:00.000-07:00

Al bell mig de la Pau Casals -coneguda també com l'autopista dels "pijos"-, l'autobús que em porta cap a l'aeroport comença a reduir la velocitat, acostant-se al voral. Incrèdul, busco si hi ha a prop la zona de descans que hi hauria d'haver a la dreta perquè fos mínimament normal una maniobra d'aquest tipus. Però només hi veig la cuneta. La urgència urinària del conductor deu ser molt important, penso mentre el bus s'atura del tot, ocupant bona part d'un dels dos carrils de l'autopista. Els cotxes passen tant a prop i a tanta velocitat pel costat, que fan balancejar l'autobús. El xoc sembla inevitable però de moment no es produeix, tot i els claxons i les maniobres brusques dels conductors, atònits pel que s'estan trobant. El conductor l'intenta engegar i, després d'un lleu remor, se sent un "piip, piip" revelador. Uns quants "piip, piip" després, el conductor baixa de l'autobús i es dirigeix cap a la part de darrere. Han tardat a arribar, però ja es comencen a sentir els primers comentaris nerviosos de gent que, lògicament, tem perdre l'avió. El conductor torna a pujar i treu d'un calaix el que seria un desfibrilador per autobusos. Però tampoc fa efecte.

Al cap d'uns vint minuts d'intents i de trucades, el conductor anuncia: "Els de la companyia m'han dit que en uns deu minuts vindrà un altre autobús". Miro el rellotge, i constato que encara queda una horeta perquè el meu vol perilli seriosament. Baixo de l'autobús, i veig com a darrere els operaris d'Aucat ja desvien el trànsit uns trenta metres abans, i comença a haver-hi allò que a la tele l'hi diuen "circulació lenta". Observo bocabadat i rient per sota el nas com alguns cotxes, al passar pel costat de l'autobús, no es poden reprimir de pitar en senyal de protesta. Les reaccions entre els ocupants van des dels que s'ho prenen rient i petant la xerrada, fins el desesperat que (no és broma) està fent autostop davant de l'autobús averiat. "L'autobús només té un any", em comenta el conductor. Els deu minuts es converteixen en més de vint, però finalment arriba un altre bus, molt més desmanegat i antic que el primer, però que ens porta a destí sense cap complicació. Constato que m'estic fent gran quan penso en la tartana que ens portava des de Mont-roig a Reus passant pels "ports de muntanya" de Vilanova d'Escornalbou i Riudecanyes, i que mai ens va deixar tirats, tot i que en algunes pujades em feia la sensació que aquella relíquia d'autobús vomitaria el motor.

Tot i l'historial dels darrers dies, el viatge en avió resulta ser una bassa d'oli. A l'aeroport de Chicago el bus -o, més aviat, la furgoneta- que m'ha de portar fins a Urbana torna a posar suspens a la part final del viatge. Ens havia de recollir a les 20.10, però finalment sortim d'allà a les 21.10. Tot i això, el conductor sembla que té encara més ganes d'arribar al destí que nosaltres -que ja és dir- i (atenció) aconsegueix rebaixar en vint minuts l'hora que estava previst que arribés el bus sortint a les 20.10!! Al final, vaig arribar com sempre: gairebé un dia després de sortir de Mont-roig. Romà Rofes, Blog in the Yuesei, Urbana. :-D